Una història per a George Clooney

Hi ha un test que permet mesurar el grau d’estrès que suportem les persones. Té tres nivells: d’1 a 150, de 150 a 300 i per sobre de 300. Quan se supera aquesta barrera, el nostre cos i la nostra ment es converteixen en una olla a pressió. Camilo Escobedo va arribar a 506. I, és clar, va explotar. 

Camilo Escobedo es va acostar un dia de Sant Jordi a  Gabi Martínez amb una frase irresistible: «Tinc una història que a Hollywood protagonitzaria ­George Clooney». Era la història d’un neuròleg, ell mateix, que durant un any de la seva vida va estar boig i desconnectat del món en una institució. «Li va rebentar el cap». Però no va ser un brot sobtat, un esclat sideral, sinó una acumulació de gasos inflamables gradual i quotidiana que ens parla de nosaltres com a complexitats sinàptiques boquejant en un sistema de valors que ens ofega i ens deixa, de sobte, sense defenses. Martínez el va escoltar un minut entre firma i firma, i després durant dos anys. El resultat és una novel·la, 'Les defenses / Las defensas' (Catedral / Seix Barral), que explica com una vida es trenca a trossos i com s’uneixen després els trossos. 

Tractant-se de Gabi Martínez i tenint en compte la seva trajectòria ('Sudd', una expedició pel cor de l’Àfrica; 'Los mares de Wang', un viatge per la costa xinesa; 'Només per a gegants', la persecució del ieti) hi ha la temptació de dir que després d’haver viatjat tant pel món ha decidit aprofundir en el viatge a l’interior que va començar a 'Voy', el seu llibre anterior. Però, com es va encarregar ell de demostrar en la presentació de Les defenses, el 6 d’abril en una Laie abarrotada, el viatge és sempre, sempre, bidireccional, i en aquesta última aventura l’espeleologia neurològica i emocional li ha servit per parlar del port a què tot aquest temps s’ha estat preparant per arribar: Barcelona, la seva ciutat.

FRANCTIRADORS I BOJOS

«Quan observo com s’ha representat Barcelona en la literatura, veig que són tres els noms que més m’interessen: Pijoaparte, Watusi i Johnny Thunders. Tots tres són pseudònims i venen de la perifèria, com jo». La perifèria de la ciutat (Martínez va recordar una joventut a cavall entre Barcelona i l’Hospitalet), i la d’un sistema on ja no ens queden franctiradors intel·lectuals ni lliurepensadors, «i aquests espais de llibertat els ocupa el boig». Com el seu protagonista. 

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

Precisament el creador de Johnny Thunders, Carlos Zanón, va ser l’encarregat de presentar Martínez. L’admiració, va quedar clar, és mútua («és un dels llibres de l’any», va dir de Les defenses), i va aprofitar una relació d’amistat de 23 anys per revelar una cosa que els assistents que no conei­xien Martínez descobririen de seguida: «Aparentment és molt tranquil, però és l’home més apassionat que conec. El seu compromís literari és absolut. Quedes amb ell, hi arribes sent escriptor i quan te’n vas ets comptable d’una tintoreria, perquè penses que tampoc et prens la literatura tan seriosament».

Gabi Martínez, sí: ho va demostrar amb un speach («curt», va ironitzar Zanón) tan sòlid com la seva novel·la, embastant viatges interiors i exteriors, veus literàries i personals, fent que valgués la pena posar els cinc sentits en el discurs i confirmant el que havia dit el seu amic: «Quan llegeixo en Gabi m’agafen ganes de llegir més, però sobretot de viure més». Encara que sigui amb esforç.