De transgredir se n'aprèn al carrer

«El carrer sempre ha estat allà fora, esperant que algú demostri que no és un decorat per a turistes, que és molt més que la corretja de transmissió de gent que va i torna de la feina, que hi pot haver més i millors intercanvis que els que es fan amb diners a les terrasses de bars i restaurants. L’escenari hi és, només cal sortir. Cal fer-lo possible».

No, no és una proclama del 15-M, ni de l’1-O, ni dels que s’estan partint la cara a Múrcia per evitar que l’AVE els parteixi la ciutat en dos. I, sí, podrien subscriure-la tots ells. Perquè a 'El carrer és nostre' -aquest fragment pertany al seu epíleg-, els periodistes culturals Aída Pallarès i Manuel Pérez parlen d’art, de les arts de carrer, però també parlen de política, perquè de si aquestes disciplines tenen més o menys presència, de si reben més o menys suport, en deriva, com sempre en la cultura, una visió del món.

OBRIR PORTES I FINESTRES

Per alguna cosa és que va ser necessari esperar les acaballes de la dictadura franquista, iniciats els anys 70, perquè el teatre comencés a trepitjar els carrers. Ho va fer amb un nom propi: Come­diants, una de les companyies independents que s’havien proposat esborrar els 40 anys de foscor obrint portes i finestres, sortint d’espais asfixiants per propiciar que la irreverència i la transgressió purifiquessin l’aire. Non plus plis, el seu primer espectacle, estrenat el juny del 1972 a Olesa de Montserrat, va ser, expliquen Pallarès i Pérez, «un crit de llibertat».

La constel·lació de companyies, tendències (gran format o petit format; idil·li o guerra amb el folklore; espectacularitat o intimitat), acostaments i distanciaments institucionals amb aquestes manifestacions artístiques, la seva evolució des d’aleshores fins avui, en suma, és un camí que els dos periodistes recorren en el llibre de forma exhaustiva però sense esgotar el lector, i amb unes parades per a la contextualització que agraeix el profà.

COL·LABORACIONS DE LUXE

Els articles de l’antropòleg Manuel Delgado sobre com som els ciutadans que configurem el carrer; de l’arquitecte Jordi Queralt sobre la relació entre l’acte teatral i l’entorn; de l’artista Ada Vilaró, que reivindica la performance («un art que, com la vida, es crea vivint-lo») com una crida a l’acció, o de la periodista Marta Ballesta sobre la potència transformadora de l’expressió gràfica al carrer (reprimida, a Barcelona, amb ordenances de civisme) ens consciencien de la necessitat que els nostres carrers, avui, tornin a ser l’àgora que eren en els seus orígens, i no un simple lloc de pas i de consum. 

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

La conversió de Comediants, La Cubana i La Fura dels Baus, trencadors i gairebé contraculturals en el seu naixement, en les marques d’èxit que són avui, i la seva convivència amb les noves companyies que recullen aquell primer esperit iniciàtic estan marcades per diverses fases, com l’èxit olímpic, l’aparador (malgrat el fracàs) del Fòrum de les Cultures o la presa de cons­ciència (i posició) del 15-M.

¿I el futur? El futur ja és aquí. Es diu Joan Català, Obskené, Kamchàtka, Jordi Galí, Quim Bigas, Vero Cendoya. Sortiu al carrer i busqueu-los.