Històries de futbol: de les cracs de Preston al japonès que va triomfar al Brasil

Sona el xiulet, roda la pilota i s'atura el món. Pocs objectes tenen, en la societat d'avui, tanta capacitat mobilitzadora. Desmobilitzadora, diran alguns. També. Però en aquest 'Atlas de una pasión esférica', el periodista i historiador Toni Padilla s'allunya de la mirada que sol caure sobre aquest esport (la que compta punts, milions i travetes) per indagar en tota la part immaterial que hi cap en una pilota: la tenacitat, l'orgull, el sentiment de pertinença, la fe en un mateix, l'amor a un poble. I troba històries que els exemplifiquen als sis continents.

ÀFRICA

La llibertat marca un gol

Un continent en permanent carrera d'obstacles propicia moltes històries emocionants. La de l'equip de futbol de Sierra Leone, on els jugadors són «golejadors sense botes» per culpa de les mines antipersones i els cops de matxet de la guerra. La del defensa zairès que va desairar el temible dictador Mobutu Sese Seko. I, sobretot, la dels jugadors algerians, amb Rachid Mekhloufi al capdavant, que van formar una selecció, en plena pugna contra una França que es negava a alliberar la seva colònia, per passejar pels estadis del món les ànsies de llibertat del seu país. Van renunciar a la màxima aspiració d'un futbolista, triomfar en un Mundial (el del 1958), per lluitar als terrenys de joc per la màxima aspiració d'un poble: tenir un Estat propi. I van golejar. 

AMÈRICA

Un estadi tacat de sang

Jugadors que se suïciden per perdre la titularitat al club dels seus amors, exiliats que fan del futbol una lluita, dones que desafien un milió de prejudicis per calçar-se les botes de tacs i la relació del rei del reggae amb l'esport rei centren alguns dels relats amb què Padilla viatja, agafada a la pilota, pel continent americà. Però n'hi ha un que impressiona especialment: el de la dignitat del xilè Carlos Caszely. Obligat a jugar a l'Estadi Nacional de Xile, a Santiago, el partit que classificava la seva selecció per al Mundial del 1974 (el van guanyar per incompareixença dels soviètics, que no estaven disposats a trepitjar -i amb això blanquejar- aquell centre de tortura pinochetista), el polititzat futbolista es va negar a estrènyer la mà del dictador quan aquest els va voler felicitar. Anys després recolzaria la campanya del 'no' al referèndum amb què Pinochet pretenia perpetuar-se al poder. Els xilens encara aplaudeixen l'anunci de televisió que va protagonitzar.

EUROPA

I d'aquella pols...

Les guerres mundials són font d'èpica inesgotable per al nostre continent. També en matèria futbolística: partits entre exèrcits enemics que són una esperança per a la pau, victòries que rescabalen de la humiliació nazi, l'heroïcitat de Leo Harn, un àrbitre a la Resistència holandesa. I haurien pogut canviar la realitat del futbol femení. Amb els homes al front i la necessitat de distracció, el 1917 un empresari anglès va crear un equip de futbol amb les obreres de la seva fàbrica. Van demostrar que eren tan bones amb els peus com amb el cap. Van omplir estadis. Van bombardejar prejudicis. Però el 1921, oblidada la contesa, la federació anglesa va prohibir als equips cedir els seus camps per a partits de futbol femení. Fins als anys 70. S'ha de llegir el relat 'Las invencibles de Preston'. Per escombrar el fang d'avui.   

ÀSIA

El japonès que ballava samba

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

De la seva manera. Com ho va fer tot: fregar terres a São Paulo esperant la seva oportunitat com a futbolista; marcar amb un «estil de joc anàrquic» quan per fi va aconseguir que el fitxés un equip solvent (el Coritiba); promocionar amb un ball el futbol al seu país, quan va tornar com un dels grans; convertir-se en el jugador més veterà de la història a marcar un gol com a professional, amb 50 anys. La història del japonès Kazu Miura és un cant al poder de la perseverança. 

OCEANIA I L'ANTÀRTIDA

Territoris que cal atrevir-se a explorar

¿Qui diu que el futbol anul·la consciències, estreny mons, embena ulls? A menys que estigueu molt ficats en antropologia, Padilla us farà un descobriment que justifica, per si mateix, una lectura que ja és més que recomanable: la figura de les 'fa’afafine', persones d'un tercer gènere, biològicament masculines però femenines pel que fa a rols, que viuen sense cap complicació, segons el relat 'El orgullo de la fa'afafine', a la Samoa Americana. Oceania com a avantguarda transgènere. Que riu-te'n de l'atreviment dels membres de l''Endurance', la història antàrtica que tanca l'Atlas.