'Mujeres en pie de guerra', memòries de resistència antifranquista

Roig, molt roig a la presentació, a l’auditori de la Fundació Sierra i Fabra, de 'Mujeres en pie de guerra', el llibre de la cineasta i escriptora Susana Koska. Roig als xals, a les boines, als collarets, als clavells al peu de l’escenari i al puny d’algunes assistents. Roig als llavis. I, sobretot, roig, molt roig, als cors. D’aquest color va voler Koska que estigués tenyit el baptisme del seu text, perquè per roges van patir les seves protagonistes, que també apareixen als documentals 'Vindicación' i 'Mujeres en pie de guerra', dirigits per la donostiarra, i que en 250 combatives pàgines canvien la imatge per la «solemnitat que només té la lletra escrita».

Va ser Javier Pérez Andújar qui va voler reivindicar en aquests termes el salt que ha fet el projecte de Koska del cel·luloide al paper. A ell, per escriptor i per amic, li va demanar l’autora que conduís l’acte, després d’una introducció de l’editora Yolanda Cespedosa. «Llegiré, perquè em sento més segur llegint amb la Susana al costat», va anunciar Pérez Andújar, i va passar a glossar, amb aquell to seu (aquell to que obliga l’auditori a no parpellejar si no vol que se li escapin, com en un vist i no vist, com estels fugissers, els esclats de bellesa que esquitxen, gairebé sense voler, el seu discurs), la figura de Koska i la ingent tasca que ha dut a terme al rescatar i donar unitat a documents oficials, cartes personals, retalls de premsa, fragments de discursos, converses que corrien el risc d’evaporar-se i memòries de la guerra i la postguerra que no podem permetre que s’apaguin, i que no ho faran gràcies a aquest llibre. 

«Llibertària estilosa», va dir Pérez Andújar a la donostiarra (vet aquí un perseid i una veritat: ¡quin estil que té la Koska!), i va afegir que «torna a la guerra, perquè escriure és una guerra permanent, i això la Susana ho sap». Ho sap des de petita perquè la necessitat d’escriure, com ella mateixa va explicar, l’ha acompanyat sempre, i molt especialment ho sap des que es va embarcar en el seu llibre anterior, 'Tópico de cáncer', en què va relatar una guerra personal molt diferent de la que van lliurar les seves 12 protagonistes, però guerra al capdavall.

MANTENIR EL VINCLE

Notícies relacionades

Un dia sortirà als llibres d'història... i haurà guanyat

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

Per l’escenari de la fundació van desfilar, de la mà de Koska i Andújar, i de les convidades a l’acte que van pujar al faristol per llegir fragments del llibre (elles van ser les que van posar, amb la indumentària i amb la veu, els detalls més rojos a la tarda), dones com Sara Berenguer, que va treballar per la reagrupació de les famílies internades als «camps de sorra» francesos («a França li van donar la Legió d’Honor; aquí, ni el bon dia», va apuntar l’escriptor); Neus Català, que va ensenyar a Koska que «la ràbia ajuda a sobreviure»; Cecilia G. de Guilarte, exiliada a França i a Mèxic, amb una producció periodística i literària «que no es coneixen i que són lectures obligatòries», va dir Koska, i Antonina Rodrigo, biògrafa de Lorca, de Margarita Xirgu, de Federica Montseny. «La meva mestra, i una dona importantíssima per conèixer la història de les dones d’aquest país, a qui haurien de fer un monument a cada ciutat», va reivindicar la cineasta. També Rosa Díaz, tia de l'autora, i culpable que la curiositat es convertís en gran projecte.

«Vaig començar a preguntar perquè la meva mare va morir i em vaig quedar molt sola –es va sincerar Koska–, i era una manera de mantenir el nostre vincle, de no trencar el fil. Llavors la meva tia va entrar en el joc, i va contestar a les meves preguntes amb unes cartes meravelloses». I va tenir ganes de saber més, i de conèixer i de conèixer-se (també ella és protagonista, volent o sense voler, del llibre), i va acabar documentant la vida d’unes guerrilleres a qui, en realitat, les mou l’amor a la llibertat. A la justícia. A la vida. Com a ella.