Cita amb Peter Terrin sense Peter Terrin

Corria el 1965 quan la revista Esquire va encarregar a Gay Talese una semblança de Frank Sinatra. El periodista tenia emparaulada una entrevista amb el cantant, però a aquest li van pujar al cap els efluvis d’estrella (encara que el seu representant intentés disfressar-los de mocs de refredat) i no el va voler rebre. D’aquesta negativa va sorgir el reportatge que va catapultar l’escriptor nord-americà a l’Olimp dels mites del periodisme: 50 pàgines explorant cada racó del divo sense haver intercanviat ni una sola paraula amb ell.

Dissabte, a la llibreria Documenta, la crítica literària Anna Maria Iglesia, l’editora Laura Huerga, els periodistes especialitzats en motor Valentí Fradera, Àlex Vergés i Jordi Camp i un grapat de lectors es van marcar un Talese a compte de Peter Terrin. L’autor d’'El vigilante' i 'Post Mortem' hauria d’haver estat allà parlant del seu últim llibre, 'Montecarlo', que acaba de publicar, en català i castellà, Rayo Verde/Raig Verd, però una migranya terrible, d’aquelles que incapaciten, li va impedir sortir de l’hotel. La seva dona, Valeria, estava desolada; la seva editora, Huerga, també, però Iglesia va posar primera i, amb un aguda observació sobre el contrast entre la data escollida per situar la història, el revolucionari maig del 68, i l’escenari en el qual succeïa, el Gran Premi de fórmula 1 de Mònaco, epítom del luxe en l’accepció RAE (aquesta que alguns volen canviar) i l’encartonament moral, ens va posar a tots a donar voltes pel circuit literari creat per Terrin. Al capdavall, si el mateix escriptor ja havia dit, en la presentació de Post Mortem, que l’únic que necessiten els lectors per conèixer-lo és llegir els seus llibres, els assistents podíem suplir la seva absència buscant les seves empremtes en les marques de tinta sobre l’asfalt.

¿Conclusions? L’obsessiona el tema de la percepció, com interpretem el que ens envolta i com adaptem aquesta lectura al que necessitem creure. El protagonista de 'Montecarlo', Jack Preston, un noi de poble que ha arribat a mecànic de Lotus, està buscant l’entrada al món d’oripells que ha descobert als circuits de fórmula 1. La fortuïta explosió d’un bòlid a la pista pot obrir el forat pel qual colar-se: Deedee, l’actriu del moment, passa pel costat del cotxe, en el qual està treballant Jack, quan aquest esclata, i el jove salta sobre ella i la protegeix amb el seu cos. L’estrella de cine surt sense ni una esgarrinxada: el mecànic crema en el seu lloc. A partir d’aquí, una història de cicatrius, cegueses de diversos tipus i reconeixements que no arriben. ¿Soc o no soc un heroi?

ERUDICIÓ AUTOMOBILÍSTICA

«Terrin no ha inclòs en el llibre la fórmula 1 perquè sí: es nota queli interessa». Ho va dir Valentí Fradera, que va fixar les conclusions 2 i 3 d’una tacada:Terrin és un apassionat del motor (2) i no fa mai una puntada sense fil (3). «Me’n vaig adonar al veure que es referia a Lotus com els garagistes, el terme que feien servir despectivament a Ferrari per referir-se als anglesos perquè no eren constructors com ells», va afegir el periodista. «Minipunt per a la traductora, Maria Rosich», va aprofitar per reivindicar Huerga. I és que hi va haver consens que la traducció, i això és marca de la casa a Raig Verd/Rayo Verde, és excel·lent. 

    

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

El que no va rebre el vistiplau dels experts va ser l’il·lustrador: «El de la portada no és el Lotus 49», van coincidir a assenyalar tots tres. Qualsevol els enganyava:en un moment van desplegar una erudició automobilística que va atrapar el públic. Van assenyalar detalls com el joc amb els noms dels pilots que apareixen al llibre, o el fet que tingui 80 capítols [a mi me’n van sortir 81], tants com voltes tenia el circuit de Mònaco llavors; i van relatar anècdotes com l’estupor del públic al veure que els colors nacionals que decoraven els bòlids eren substituïts pels logos dels patrocinadors («van entrar el 1968, l’any en què se situa el llibre», va destacar Fradera) o la negativa de la BBC a retransmetre una carrera perquè un dels cotxes feia publicitat de Durex, fet que ens mostra fins a quin punt hem canviat i ens hem deixat la candidesa pel camí. ¡Si resulta que Bernie Ecclestone va començar com a mecànic!

A aquestes altures del matí, no diré que la presència de Terrin era gairebé accessòria, perquè entre el públic hi havia fans amb ganes de coneixe’l (Huerga es va emportar molts llibres amb el compromís de tornar-los autografiats) i plantejar-li les preguntes a ell directament, però els ponents havien sigut com un xut de codeïna per a aquella inoportuna migranya. I és que la trobada estava predestinada a anar bé: la Documenta havia d’exercir de talismà. El seu copropietari, Eric del Arco, és fill de Javier del Arco, un periodista que va dedicar 40 anys a divulgar l’automobilisme a través de les revistes Fórmula 1 i 4 tiempos, i de llibres sobre la història del circuit de Montjuïc. «Pels llibres del meu pare jo vaig entrar en aquesta llibreria», havia dit Eric a l’inici de l’acte. Ai, si Talese l’hagués conegut. —