Per a nostàlgics de la Barcelona preolímpica

Els lectors més àvids encara recordaran com durant la dècada dels 80 es van publicar una sèrie de llibres titulats 'Diàlegs a Barcelona', en els quals dos escriptors deambulaven per la ciutat i dialogaven sobre el seu passat, el present i l’hipotètic futur. No és casual que un d’aquells volums estigués protagonitzat per Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán, dos dels abanderats que van posar en marxa, al llarg dels anys 70, el gènere negre i policial al nostre país i que, per sobre de tot, van situar Barcelona com a model literari. 

Si alguna cosa quedava patent en aquell llibre, ja era la visió d’una Barcelona nostàlgica que començava a patir les primeres seqüeles d’una globalització innecessària, i que ens ha portat a la pèrdua d’una urbs habitable davant la massificació de turistes, oficines i comerços i que ha desplaçat els residents a les perifèries; a la pèrdua dels llocs naturals davant els superficials; a la pèrdua, en fi, de la identitat. 

Aquella Barcelona que narrava Jaume Fuster és avui cada vegada més desconeguda i irrecuperable per als lectors. Va ser ell qui va iniciar una sèrie de cicles amb protagonisme de la ciutat preolímpica, amb títols com 'De mica en mica s’omple la pica' (1972), protagonitzat per Enric Vidal, un «brètol capaç de tot per una mica de calé», en el qual feia un retrat social, polític i econòmic de la Barcelona de la transició. Anys més tard ho tornaria a fer a 'Sota el signe de sagitari' (1984), en aquest cas amb un detectiu privat amb llicència anomenat Lluís Arquer, en una Barcelona on l’escriptor reivindicava la necessitat de recuperar les qüestions individuals, on tornéssim a sentir «la corneta de l’escombriaire» i on «els nostres fills tinguessin la possibilitat de jugar tranquil·lament al carrer de casa».

CRÒNICA D'UNA SOCIETAT

En les seves novel·les negres, Fuster encara recorda aquells espais mítics urbans, que ell recrea amb total simplicitat, de forma transitable, afable, perquè la suma de les seves trames amb les seves descripcions acaba constituint gairebé una crònica de la societat que l’envoltava. Com a rerefons, també hi havia una denúncia de la corrupció de les institucions i les classes dominants, aspectes que avui, per desgràcia, segueixen sent de plena actualitat. Era precisament la Barcelona d’aquells anys, des de la postguerra fins als 80, un marc idoni per a la turbulència, on s’havien produït alguns dels casos més sonats de la corrupció i el crim organitzat des del poder, o amb la seva aquiescència. Si llegim aquestes narracions encara podrem recordar aquella ciutat que avui ja ha perdut gairebé totes les seves senyes d’identitat. Ambients com la Rambla, la plaça Reial i el Raval (i alguns dels seus racons més recòndits ja inexistents) són els més freqüentats en les seves novel·les, amb barcelonins que encara l’habitaven, i no plena d’estrangers embrutant l’essència de la ciutat. 

És necessari recuperar, doncs, Jaume Fuster, i és necessari recuperar, també, aquella Barcelona. Potser ja no podrem tornar a la ciutat que ens resultava tan identificable, més humana i més pròxima que l’actual, però encara podrem disfrutar-ne (re)llegint els seus textos i rescatant-lo de la memòria.

---

---

EL MESTRE D'UNA GENERACIÓ

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

Professor de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de Salamanca, codirector del Congrés de Novel·la i Cine Negre que organitza aquest centre des del 2005 (l’edició d’aquest any se celebrarà del 24 al 27 d’abril) i director de Crims.cat, la col·lecció 'noir' d’Alrevés, Àlex Martín és un dels grans estudiosos de la novel·la negra catalana i de la influència que ha tingut en el desenvolupament del gènere a tota la Península.

Convençut que Jaume Fuster va obrir el camí que estan transitant cada dia més autors, analitza detalladament la seva producció noir en aquest documentadíssim assaig en què l’abundància de notes al peu no està renyida amb l’agilitat del text. Per descobrir la importància d’un autor (o reafirmar-s’hi) que es va entestar a impulsar la lectura en català a través de la literatura de gènere. — Imma Muñoz