Federico García, Lorca 'forever'

Tornar a Federico García Lorca. Un retorn sempre necessari. Al poeta, al dramaturg, però sobretot a l'home de recorregut vital únic. Un homenatge en tota regla a un intel·lectual espanyol a reivindicar pels segles dels segles i un admirable retrat biogràfic, sonor i visual. Per aquestes vies es mou Federico García, l'espectacle de Pep Tosar que per sort ha recuperat el Teatre Romea després de la seva breu estrena a la Sala Hiroshima durant el festival Grec del 2015.

Al marge del seu valor testimonial i documental, d'obligada visita per exemple per als estudiants de batxillerat, es fa difícil entendre com ha trigat gairebé dos anys a fer temporada a Barcelona. Perquè Tosar és un mestre a teixir aquests collages vitals de patró narratiu polièdric.

Abans d'acostar-se a Lorca, ja ho va fer amb autors com el poeta valencià Vicent Andrés Estellés o dos paisans seus, també poetes, els mallorquins Blai Bonet i Damià Huguet. Hi té la mà trencada en la tasca d'unir un teatre de gran aura poètica i el document. Sempre en el to just, sempre amb una cura extrema, sempre amb un rigor inapel·lable.

Una pista de grava és principi i final de les imatges que es projecten al tul que domina l'escena del Romea. No es diu de forma expressa, però podria remetre a l'accés al barranc granadí de Víznar on va ser afusellat el protagonista el 19 d'agost de 1936 a la matinada.

Entre aquests dos plans, se succeeixen nou episodis en un exhaustiu recorregut panoràmic que va des de la infància a Fuente Vaqueros, amb la Vega de Granada, fins a la guerra civil, passant per l'adolescència a Granada, el trasllat a Madrid, la Residencia de Estudiantes, l'estada a Barcelona o a Nova York i Cuba. 

FLAMENC DEL BO

Imatges que se succeeixen amb les aportacions gravades d'estudiosos i una altra de més personal, la de la neboda del poeta, Vicenta Fernández-Montesinos. Entranyable i apassionada, omple d'humanitat els seus records. Ella i els professors Allen Josephs, Domingo Ródenas i Mario Hernández, la biògrafa Antonina Rodrigo i Juan de Loxa -fundador de la Casa Museu Lorca- desglossen el personatge en un viatge en tren cap a Granada, el mateix que ell va fer des de Madrid amb un destí tan tràgic.

Notícies relacionades

Les caramelles omplen Súria de música

La bellesa salvatge de Roses

Aquests testimonis gravats formen un tot amb la veu de Tosar, que tant és Lorca, com Buñuel o Dalí, en la lectura de textos en prosa, poemes o cartes. El recorregut no seria complet sense el flamenc, tan lligat a Lorca. Mariola Membrives canta de meravella, sense excessos i amb una veu sempre transparent. Tant els palos del jondo com L'home dibuixat de Sisa, amb Tosar, per a l'etapa barcelonina, o una sentida peça de Billie Holiday per a la novaiorquesa.

El toc de Rycardo Moreno sempre està al seu lloc, ajustat, precís, com la percussió de David Domínguez, en un paisatge sonor que engalana el ball de José Maldonado. És poderós, enèrgic i presumit tant en el moviment corporal com en el zapateado. Federico García, en definitiva, és un luxe. A Pepe Rubianes, un lorquista consumat, li hauria encantat.