Bolaño al Lliure

Hi ha articles que cal escriure des de la immediatesa. És gairebé una obligació no deixar passar gaire temps perquè no se t'escapi res o, almenys, el més important. Aquesta matinada, per exemple, poc després d'haver vist al Lliure les més de cinc hores de l'adaptació per al teatre de 2666, la gran novel.la de Roberto Bolaño. Què volen que els digui. Mentre escric són les quatre i encara no he sopat. Bé, una mica de guacamole i un fragment d'entrepà, en un dels entreactes. Feia temps que no anava a una estrena i a sobre pujo al carrusel d'aquesta marató firmada per Àlex Rigola i Pablo Ley. La proposta, ho reconec, semblava suïcida. I, no obstant, la història del críptic i ocult Archimboldi, que resulta ser la història del gegant que apareixerà en qualsevol moment per tornar al món la verdadera accepció de la paraula dignitat, es cola en la consciència de l'espectador com una cosa semblant a un xiuxiueig que discorre en uns instants. S'ho poden ben creure.

Són cinc hores que es prenen d'una mossegada, de cinc mossegades, per ser exactes, tantes com parts té l'obra mestra inacabada del xilè que vivia a Blanes. Algú, a la sortida, em parla de 2666 com d'un partit de tennis dels d'abans, sense tie-break. Cinc sets que són una bogeria de qui estima el teatre per retre homenatge a una altra bogeria, la de qui va estimar la literatura i va creure-hi per a alguna cosa semblant a una redempció. Les paraules de Bolaño flueixen, i els crits desesperats, i la poesia, i la intriga, i el poder immens de la paraula dita per actors enormes, com Andreu Benito. Escric encara posseït per l'horror. Posseït per la bellesa de la veritat.