Set x set // OLGA MERINO
L'últim Van Gogh
El sol es desplomava cruel sobre les messes. Atordit per la calor i els efluvis de trementina,Vincent van Goghes va disparar un tret al pit amb la pistola que feia servir per espantar els corbs quan pintava sembrats. Era diumenge, el 27 de juliol del 1890. "Són immenses extensions de bladars sota cels turbulents, i no he hagut d'esforçar-me per mirar d'expressar la tristesa, la soledat extrema", va escriure aquells dies.
El museu Thyssen-Bornemisza de Madrid exhibeix els últims paisatges que va pintar l'artista holandès a Auvers- sur-oise, on es va refugiar després que li donessin l'alta al manicomi de Saint-Rémy. Com si pressentís que el final era a prop, es va capbussar en una activitat febril: en tan sols dos mesos va produir 72 pintures, 33 dibuixos i un aiguafort. Un grup de turistes japonesos contempla extasiat un camp de blat amb les gavelles acolorides de groc sofre, amb empastament gruixut i corbes tosques. Gargots sense forma, energia sense contingut. No sembla que el suïcidi fos premeditat: quatre dies abans havia escrit al seu germàThéodemanant-li materials per treballar. ¿Quin ocell negre va aletejar al seu cap abans que premés el gallet?
En un fugaç i humil segon pot encabir-s'hi l'infinit. En aquell segon d'eternitat conviuen les sabatilles queAlfonsina Storniva deixar a prop de la riba abans que se l'empassés el mar i la porta del forn on una altra poeta,Sylvia Plath,va ficar el cap. Un segon és la marca olímpica, l'espermatozoide que fecunda l'òvul, el peu sobre el fre, l'avió que se'n va. En un segon hi cabien també un somriure i la paraula que no vam dir a temps.
