EL PIANISTA DEL MAJESTIC // ARTURO San Agustín
El dalai-lama
El millor de Tenzin Gyatso no és el somriure sinó la mirada. El seu somriure sedueix, la seva mirada treballa.
Potser no és casual que la visita a Barcelona del dalai-lama hagi coincidit amb la Diada. O sigui que, encara que la versió oficial és que ha vingut per parlar de l'art de la felicitat, potser alguns polítics han propiciat la seva visita perquè es pronunciï sobre un tema tan poc espiritual com és l'autodeterminació. Per a això li hem pagat una part del viatge.
Occident, que ha renunciat als seus valors, els continua necessitant i per això s'ha inventat un Orient, que gairebé mai coincideix amb l'autèntic. A Occident, el budisme i les seves reencarnacions els va començar a popularitzar un novel.lista anglès, James Hilton. Va ser ell qui, espantat pels morts de la primera guerra mundial, ens va regalar Shangri-La, és a dir, el paradís perdut, el regne ocult. Hilton va transformar, doncs, Shambhala en Shangri-La i alguns de nosaltres ens ho vam creure.
Però abans que l'anglès, abans de mitificar el Tibet, el jesuïta portuguès António de Andrade va ser el primer occidental que va conèixer la realitat tibetana, la seva ferotge teocràcia, valgui la redundància. Allà va veure que els monjos budistes no només recitaven mantres amb els pagesos.
Ningú que s'hagi interessat una mica pel budisme, aquella religió científica que només busca solucionar els problemes humans, hauria de preguntar al dalai-lama per coses com la identitat. Corre el perill que li respongui que la identitat no existeix, que és només una projecció del nostre propi ego. No autoexistim, diu Yeshe, nascut a Lhasa i mort el 1984 a Los Angeles, on potser va explicar a l'actor Richard Gere què era el budisme. Per intentar demostrar que res és autoexistent, que tot és interdependent, el lama Yeshe, en unes conferències que va dictar a Ginebra, parlava del so que produïm quan aplaudim. Aquest so, és clar, depèn del moviment de les mans.
El dalai-lama coneix la malaltia d'Occident i l'aprofita. Per la seva banda, el púlpit cristià és buit d'intel.ligència. Com la cadira d'Homer.
