L'entrevista AMB Josep Maria Casanovas, Editor de l''Sport'
"He fet coses que els altres no feien"
El senyor Casanovas, l'ànima de l'Sport, és l'editor més astut de la premsa esportiva. Acaba de publicar La catedral del Barça, el primer llibre que documenta la història del Camp Nou. La segona casa dels culers, que va costar 1,7 milions d'euros i es va construir en quatre anys, en farà 50 el pròxim dia 24.
--El Camp Nou es va inaugurar el 1957. ¿Què feia vostè aleshores?
--Tenia 10 anys i el pare em va fer soci del Barça. Ho vaig ser fins al 1971.
--Un soci preconstitucional.
--Jo escrivia sobre motor a El Mundo Deportivo i el meu mestre, Juan José Castillo, em va dir que si volia arribar lluny, havia d'escriure de futbol. Un dia li vaig comentar que era soci i em va invitar a donar-me de baixa.
--Va arribar lluny. Vostè posa i treu presidents del Barça.
--No, no. La meva virtut és haver fet coses que els altres no feien. Vaig escriure, el 1973, un llibre sobre Cruyff quan acabava d'arribar. O vaig cometre la bogeria de fer un diari esportiu el 1979, quan a la ciutat ja n'hi havia tres. I em vaig posar a l'equip organitzador de les cerimò- nies olímpiques amb Pepo Sol i Lluís Bassat perquè, després d'haver assistit a set Jocs, volia ser als de casa.
--Hi insisteixo. Montal, Carrasco, Núñez, Gaspart... I vostè continua aquí.
--Escriure sobre el Barça és com fer- ho sobre alta política. Et fa conegut i popular, cosa que no he buscat... No presento gales, no faig conferències ni vaig a les penyes. A més, el Barça també m'ha donat disgustos, ¿eh? De Núñez, per exemple, vaig ser nòvio 17 anys, però hi va haver un any i mig de mala relació i dos anys de ruptura. Ens ho va prohibir tot. Fins i tot va muntar una campanya dient que érem antibarcelonistes.
--¿I Laporta? ¿Hi ha flirt?
--Tinc bona relació amb ell, però ja sóc massa gran per enamorar-me de ningú més, ha, ha.
--Mai és tard.
--Un diari esportiu ha de tenir bones relacions amb el Barça, però de vegades hi ha qui creu que tenir bones relacions és ser fidel o submís.
--Per a vostè el Barça no és una religió, dedueixo.
--No. Al Barça li tinc carinyo. Més encara després d'un fet que explico al llibre.
--Expliqui, expliqui.
--El Bernabéu --aleshores Chamartín-- es va inaugurar el 1947 amb totes les ajudes de l'Estat. Fins i tot van arribar a desviar cap allà camions de ciment del Valle de los Caídos. El Barça, en canvi, es va construir amb el suport dels socis, avançant anualitats. El president Francesc Miró-Sans, un il.luminat, va portar el projecte endavant, amb la fe dels barcelonistes.
--Miró-Sans era addicte al règim.
--Crec que Miró-Sans va fer el possible perquè li autoritzessin l'estadi. Ell va acabar la mili com a capità de l'Exèrcit i no va tenir cap problema a desenterrar l'uniforme --que va portar a arreglar perquè li anava petit-- per anar a l'audiència d'El Pardo. Així vestit, li va explicar el projecte de l'estadi a Franco, i el dictador, veient que era un dels seus, li va dir: "Tu mateix". ¿Això era ser franquista?
--Va imposar el seu cosí, Francesc Mitjans, com a arquitecte.
--Mitjans era un visionari. Va fer un camp el.líptic, per assegurar la visibilitat de totes les localitats, i va obligar Miró-Sans a comprar molt de terreny. Si el sabem actualitzar, tenim estadi per sempre.
--Però això de celebrar aniversari en aquests temps tan decaiguts...
--Doncs jo crec que hi ha il.lusió.
--¿De debò?
--El que va passar l'any passat ha de servir per fer-nos adonar que sense actitud i sense motivació, no es va enlloc. Algú té una espina clavada i hi ha gent que està en deute... No oblidem que cada quatre anys hi ha eleccions i aquesta és la primera vegada en la història que el comptaquilòmetres del president actual està en temps de descompte.
--¿Un temps cap al pols entre Soriano i Rosell?
--És probable. I les possibilitats d'un o l'altre dependran de com estigui el rànquing de títols el 2010. Si en aquests anys es guanyen coses, Soriano ho tindrà més fàcil. Si no, Rosell serà president.
--¿Què sent vostè a l'entrar a la catedral, després de 1.000 partits?
--Al Camp Nou hi vaig una mica com a casa.
--Amb tothom mirant de reüll, a veure quina cara fa...
--No. Mai he exercit el meu poder al Barça, ni he tingut candidat ni he jugat a la política. I no m'han faltat proposicions honestes i deshonestes, ¿eh? Només he volgut i vull ser un periodista.
Notícies relacionades--¿Un periodista que arribarà a veure la crisi total de la fe blaugrana?
--No. El futbol parla d'esperit. I a sobre proporciona ídols a la gent jove. Va començar sent un joc, després va ser un esport i un espectacle, i ara és un negoci. Surten els números i la catedral dóna uns escolanets com Messi, Bojan i Giovani. ¡Un miracle!
