Els dies vençuts // JOAN BARRIL
Una bici va sola
Un dels grans moments de la paternitat és quan el nostre fill petit s'enfila a una bicicleta minúscula i l'ajudem a mantenir l'equilibri. No és un acte qualsevol. Es tracta del primer gest que indica el traspàs de les generacions. L'home adult, amb els seus gens des- envolupats per oferir protecció i seguretat a la seva prole, decideix un canvi copernicà. Per primera vegada està animant el seu fill a allunyar-se d'ell. Aquesta petita empenta del pare al fill convertit en ciclista és un fet màgic. El pare ja no agafa el menut en braços, no el bressola, no el protegeix en un parc amb ninots de peluix.
Contràriament, gràcies a la bicicleta, el pare li està dient al seu fill: "corre, vola, sigues independent, el món és teu, allunya't de mi i no oblidis mai els teus orígens ni aquell que et va donar la llibertat sobre dues rodes". I la criatureta se'n va amb la seva bicicleta i comença a créixer.
Així era fins ara, quan el nen ha crescut i s'ha trobat amb una ordenança municipal que el converteix en l'ésser més sospitós de la ciutat. Aquelles bicicletes que eren per a l'estiu ara són instruments criminals. En uns quants mesos el mateix ajuntament que ha propiciat el transport silenciós, barat i net del Bicing apareix a tots els mitjans de comunicació criminalitzant el ciclista. A veure si ens entenem: una bicicleta no és una arma criminal de la mateixa manera que un encenedor no és tampoc la causa única d'un incendi forestal.
A vegades fa la sensació que els poders públics necessiten inventar- se enemics per fer veure que ens protegeixen. Ara li ha tocat als ciclistes. Els usuaris de les bicicletes han estat col.locats al centre de la sospita. Tots ells, sense distingir l'energumen del cívic. Ja no hi ha lloc per a la bicicleta, però sí que hi ha lloc per al camió de 18 rodes.
Amb la lògica encomiable de protegir el vianant s'ha enviat les bicicletes a una pista molt més arriscada. I encara pitjor: la desmesura de tants guàrdies amb els ulls posats en la bici ha tibat encara una mica més la corda als ciutadans joves, aquella gent que cada dia que passa són expulsats dels carrers per enviar-los al gueto del Fòrum, per demanar-los la documentació o per fer-los anar a dormir.
Ramón Gómez de la Serna va dir en una de les seves greguerías que la bicicleta eren els llargavistes del paisatge. Ara, mirant a través de la bicicleta, sabem de la miopia maldestra d'una política anguniosament basada en la prohibició sistemàtica.
El peu i la tomba
De tant en tant, pel camí o al carrer o en una carretera amb molt trànsit, apareix una sabata. Mai són dues sabates. Sempre és una de sola, una sabata desaparellada i buida. Pot ser una sabata gastada o una sabata lluent. Les sabates tendeixen a fugir dels peus. Però el llenguatge de la sabata buida indica que hi falta alguna cosa. En algun lloc hi ha un peu nu que enveja l'altre peu calçat. Aquesta sabata òrfena és un objecte premonitori d'alguna cosa que no va bé. Els afusellats es descalcen abans de morir. El gol que no acaba d'entrar sol anar acompanyat d'una sabata voladora. Aquestes sabates soles són com el rastre d'una vida que va començar a coixejar per anar més de pressa.
Polifem
Truquen a la porta i dic que no hi sóc per a ningú. I Ningú se'n va amb una vida nova que entregarà a un altre que l'obri.
