Autisme

No hi ha cap mena de dubte que un entorn de complexitat creixent, de canvis ràpids i de debilitament --liquiditat, diuen els sociòlegs-- d'estructures socials és camp adobat per a la recerca d'elements sòlids, ferms, indubtables als quals poder aferrar-se en temps d'inquietud. Com escriu el mateix autor que parla de "modernitat líquida", la fe religiosa

en la immortalitat ha estat substituïda per la fe en la família i en la nació, uns elements tots dos que perduren l'individu. La qüestió és tenir alguna cosa a què poder agafar-se.

Tampoc hi ha gaires dubtes que la fe en la ciència, la fe en les ciències naturals, ha complert i està complint la funció d'oferir un port segur en aquest mar atzarós en què s'ha convertit la cultura del nou capitalisme. Són les nostres societats d'experts, en les quals aquests compleixen amb la funció de garantir- nos la sensació de realitat que ni la moral, ni els usos i els costums, ni les estructures socials, ni la història ens poden oferir. El que passa és que aquesta mateixa ciència, si vol ser alguna cosa més que màrqueting i màgia, com diu el premi NobelRobert B. Laughlin, s'ha d'enfrontar experimentalment al que denomina els fenòmens emergents, per a la qual cosa ja no serveixen les fórmules que donaven compte de la causalitat lineal.

DURANT molt temps de l'evolució de les espècies, la reproducció va ser asexuada: per simple divisió sorgien clons perfectes que heretaven el mateix codi genètic de la unitat inicial. La reproducció sexual va obrir les portes al canvi, a la incertesa, a les combinacions el resultat de les quals no era possible predir sense més ni més. El resultat de la reproducció sexual no és simplement la suma de tots els elements previs. La reproducció sexual implica heterogeneïtat contra l'homogeneïtat implicada en la reproducció asexuada.

Tot això ve a tomb que un dels elements principals, fins i tot el pilar fonamental, de la cultura moderna sembla que contradiu tot el que s'ha comentat anteriorment: el més important és la identitat, mantenir-se sempre idèntic a si mateix, jo sóc jo, jo em dono a mi mateix les meves lleis, jo em governo a mi mateix, no reconec fora de mi mateix res que tingui la capacitat de poder canviar-me. L'autonomia es converteix, almenys des deKant, en el principi guia de la modernitat. Autonomia de l'individu, autonomia dels col.lectius, autonomia del dret, autonomia del coneixement, autonomia de la ciència. I, de la mà de l'autonomia, tots els termes que comencen amb el mateix prefix que significajo mateix: autogovern, autodeterminació, autoservei, automoció.

És clar que, seguint la lògica d'aquest principi estructurant de la cultura moderna, la conseqüència de l'autisme no es troba mai lluny del punt al qual es pot arribar. Fins que qualsevol relació apareix com un perill per a l'autonomia i, per tant, com una cosa a evitar per impedir qualsevol inici de dependència.

L'autisme implica una dificultat enorme per entrar en contacte amb la realitat. La recerca de l'autonomia, de l'autogovern, de l'autodeterminació pel nacionalisme basc sembla que el va abocant cada vegada més cap a alguna forma d'autisme. La societat basca, lenta en les seves transformacions i tremendament brusca quan ja és massa tard, s'ha resistit a l'intent del nacionalisme governant de produir nacionals per mitjà del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació públics. I, encara que lentament, ha anat augmentant el percentatge del vot no nacionalista en l'última dècada. Les últimes eleccions municipals i forals van assenyalar un increment visible en aquesta tendència. Però el nacionalisme va seguir ignorant la realitat i aferrant-se a un pla, el projecte d'Ibarretxe d'assegurar la pervivència de la identitat mil.lenària basca tallant al màxim les seves relacions amb l'exterior immediat que és Espanya.

I ARA el principi de realitat se li imposa a l'autisme en què ha entrat el nacionalisme basc. En les últimes eleccions generals ha perdut 120.000 vots. Ha perdut la seva condició de lideratge no només a Guipúscoa i Àlaba, sinó també en el seu feu de Biscaia. El PSE el supera en els tres territoris. El PP el supera a Vitòria i a Sant Sebastià. També a Getxo, a Irun i a Lasarte, i té el mateix nombre de vots a Errenteria, per citar-ne només uns exemples.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però el nacionalisme segueix tancat en el seu autisme. EA s'aferra al seu programa independentista sense matisos. I el PNB proclama que elpla Ibarretxe no ha tingut res a veure amb el resultat electoral. El nacionalisme segueix entestat a buscar la definició política de la societat basca, com si aquesta fos homogènia o molt majoritàriament nacionalista. I si la realitat electoral diu una altra cosa, pitjor per a la realitat. De manera que queda de manifest que l'única raó de la seva radicalització resideix a cobrar el preu del canvi de marc a canvi de la desaparició d'ETA. Mera quimera.

*President de l'associació cultural Aldaketa (Canvi per a Euskadi).