L'escriptora Anne Perry demana que s'oblidi que amb 15 anys va matar la mare d'una amiga

--¿L'escriptura ha resultat ser redemptora?

--No l'he vist mai així. Simplement crec que estem obligats a utilitzar el talent que tenim, sigui quin sigui.

--Els seus llibres sempre estan tenyits de sang.

--Al cap de 20 anys d'intents frustrats, el primer títol que es van dignar a publicar-me va ser la novel.la negra Los crímenes de Carter Street. El gènere venia i jo havia de menjar.

--¿De què va menjar els 20 anys anteriors?

--Vaig treballar com a hostessa de vol, dependenta, assistent en un ferri que feia la travessia entre Holanda i Anglaterra, recepcionista en un hospital, secretària en una companyia d'assegurances, auxiliar en una de limusines. Com pot veure, em va costar publicar.

--¿Més que oblidar el seu crim?

--¡Allò va passar fa 54 anys! Jo em podria oblidar del tema si no m'ho recordessin constantment, vostès, els periodistes. ¿Els seus amics li recorden els seus errors a cada moment?

--El seu no és un error qualsevol.

--Jo era una nena malalta que van tractar amb medicina experimental. ¡Em van donar tres vegades la quantitat indicada! A més de la immaduresa de l'edat i que en tres dies el meu pare va perdre la feina i es va divorciar de la meva mare. Massa coses... Tots tenim alguna cosa a oblidar. ¿Vostè creu en el perdó?

--Sí. ¿S'ha perdonat a si mateixa?

--Sé que no ho havia d'haver fet, allò. Però culpar-se constantment del que un ha fet de dolent és summament destructiu. Fins i tot diria que ego- cèntric. La meva manera d'avançar ha estat intentar ser més bona persona. Mirar cap enfora. ¿No creu que les persones que sempre es queixen resulten molt avorrides?

--Insisteixo que el context...

--¡El mal s'ha d'assumir en el moment! Jo vaig purgar la culpa. I li asseguro que les presons de llavors no eren com les d'ara. No hi havia educadors, ni llibres, ni televisió, ni roba. Es treballava cinc dies a la setmana i punt.

--Llavors, ¿d'on va sortir l'impuls d'escriure?

--De dins. No vaig tenir gaire escola. La mare em va ensenyar a llegir i a escriure als 4 anys i vaig deixar d'estudiar als 13. Vaig estar dos anys malalta, i després, ja sap què va passar...

--Al final, aquell succés ha jugat a favor dels seus llibres.

--¡Li asseguro que no! Quan el 1994 es va estrenar la pel.lícula Criaturas celestiales, les vendes dels meus llibres van caure.

--¿Fins llavors ningú sabia que una de les assassines era vostè?

--Bé, per entrar als Estats Units vaig treure el visat amb el meu nom, Juliet Hulme, i no vaig amagar el que vaig fer al meu cercle més íntim.

--Després, algú la va trair.

--Suposo.

--¿I no s'ha rebel.lat?

--No. Un pot no ser responsable de les seves accions, però sí de les seves reaccions.

--¿Per què no escriu la biografia de Juliet Hulme, la seva?

--Perquè la vida d'un no és només la d'un. I només serviria perquè la gent continués recordant una vegada i una altra el mateix. ¡I jo vull deixar enrere el passat, per Déu! Vull el que és Anne Perry, no el que va ser Juliet Hulme.

--¿I qui és Anne Perry?

--Algú que creu que l'ésser humà és un fill de Déu i que el seu objectiu és ser tan semblant a Déu com sigui possible. Això suposa valentia, integritat i compassió. No s'ha de jutjar amb lleugeresa. S'ha d'estimar el proïsme sense excepció. Si un no s'equivoca, no necessita el perdó.

--¿No existeix el bé i el mal en estat pur?

--No. Les millors persones tenen punts febles i les pitjors són capaces de fer bones obres. Tothom és important i té un motiu per errar.

--¿Fins i tot per matar?

--Es mata per por, quan veus amenaçada la pròpia seguretat, la d'algú que estimes o la de la resta de la humanitat. També per ràbia per un abús al feble o per un xantatge, i llavors busques venjança. Els motius menys interessants són, sens dubte, la gelosia i l'enveja. Tampoc escric mai sobre persones boges.

--¿Per què no?

--El meu pare em va dir que un és responsable quan pot respondre davant del món de manera autònoma. Jo no parlo de persones que no són responsables dels seus actes.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

--¿No ha volgut tornar a parlar mai més amb Pauline, la seva amiga i còmplice?

--No. Si sabés la veritat, entendria per què no hi ha res a dir-nos. Però el que vostè i tothom sap d'aquell succés està mediatitzat per la pel- lícula. Jo em vaig assabentar de la seva existència el dia abans de l'estrena. Ningú va parlar amb mi. Tampoc la vaig veure. ¿Per què l'havia de veure?