Viatge per l'Europa d'avui

"No hi ha viatge sense que es creuïn fronteres polítiques, lingüístiques, socials, psicològiques. Traspassar les fronteres, també estimar-les --atès que defineixen una realitat, una individualitat, li donen cos salvant-la així del que és indistint-- però sense idolatrar-les". Així escriu Claudio Magris, il.lustre germanista italià nascut a Trieste --fa gairebé 70 anys--, una circumstància aquesta que explica la seva sensibilitat pels vaivens de pobles, nacions, estats i fronteres que han sacsejat Europa durant l'últim segle. Magris --autor de El Danubi-- acaba de publicar El viatjar infinit, recopilació de les seves cròniques de viatge aparegudes a Corriere della Sera, amb un prefaci en el qual condensa les seves impressions de viatger, començant per aquesta: "Moltes coses s'ensorren quan es viatja; certeses, valors, sentiments, expectatives que es van perdent pel camí", sobretot si es té en compte que "un lloc no és només el seu present, sinó també aquell laberint de temps i èpoques diferents que s'entrecreuen en un paisatge", raó per la qual tot és relatiu.

AVUI, ESCRIU Magris, ens movem i vivim dins d'una Edat Mitjana postmoderna, global i sofisticada, que transforma tecnològicament el món a ritmes vertiginosos, però que dubta si podrà donar-li un sentit. No obstant, hi ha molts que no adverteixen aquest canvi accelerat: "Són només els Quixots els que perceben que la realitat s'esquerda i pot canviar; els presumptes homes pràctics, orgullosament immunes als somnis, sempre pensen, fins al dia anterior a la seva caiguda, que el mur de Berlín està destinat a durar". Per això és aterridorament lúcida aquesta estrofa d'un cante flamenc: "Qué le pasó no sé yo / a esa hierbabuena, madre / que era buena y se secó...". I això explica que Espanya sigui --per al nostre viatger-- un país que està vivint una transformació real i tumultuosa, un creixement intens i potser massa ràpid. Per això Espanya és avui --ens diu-- un model exemplar de tot el que està succeint a Europa, un lloc on ressalta amb particular evidència el procés que aquests anys ha canviat el món i les concepcions del món, una mostra inquietant i concentrada del còctel de progrés i desencant que defineix la nostra era postmoderna. Cosa que no impedeix a aquest italià savi, sense obstacle de l'admiració que mostra, apuntar l'aspecte incert de la transformació espanyola, per "voler desembarassar-se no només del passat, interrompent la continuïtat històrica, sinó de les coses últimes", cosa que dóna lloc a "la mòbil prosa d'una secularització accentuada".

(Permetin-me un parèntesi. Escric aquestes línies el diumenge 6 de juliol --dia del chupinazo-- a la matinada, després d'informar-me per la ràdio de l'impuls que els socialistes han donat, en el seu congrés, a la laïcitat de l'Estat, l'avortament i l'eutanàsia. Si el president Rodrí- guez Zapatero fos home de pensament obert, li demanaria que reflexionés; però com que és home de certeses, m'hi resigno. Potser jo no sóc més que un trist home pràctic, immune als somnis, que viu en l'entelèquia que el seu món durarà. Final del parèntesi).

D'Espanya, Magris salta a Alemanya i, d'allà, a Mitteleuropa, aquell àmbit que és "el resultat de la trobada entre la civilització alemanya, que li ha donat certa unitat de base al seu heterogeni mosaic, i l'eslava, que ha enriquit l'alemanya amb aquella gentilesa fabulosa i quimèrica que Praga mostra a les seves torres i als seus ponts". A Alemanya, el viatger destaca que el nus secular de la història alemanya és la contradictòria relació entre el patriotisme particularista de cadascun dels estats que componien el fraccionadíssim imperi i la tendència a la unitat nacional. Una unitat que té la seva arrel última més en la cultura que no pas en la visió absolutista de l'Estat pròpia de la tradició prussiana. Sense oblidar, a més a més, que junt amb la Prússia de Hegel que dóna vida a aquesta tradició, "hi ha la Prússia de Kant, amb un imperatiu categòric --nascut en el clima de recerca intel.lectual, tolerància religiosa i construcció de l'Estat que caracteritzava la Prússia de l'il.luminisme-- que és una llei universal que s'eleva per sobre de qualsevol ordenament polític. La conspiració antihitleriana del 20 de juliol de 1944 sorgeix, entre altres coses, d'aquest ethos prussià". El patrimoni prussià va ser el rigor d'una moralitat conservadora que no va impedir que Prússia fos, durant la república de Weimar, el land amb més ferma fidelitat democràtica i més obertura socialista, segons una tradició que ha fet de Berlín Oest, també a la postguerra, una de les ciutats menys conservadores d'Alemanya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'AUTOR constata a Mitteleuropa una cosa que coneix prou bé. La presència viva de memòries seculars. La ferotge i lacerant incapacitat d'oblidar. La primmirada me- mòria, desitjosa de venjar-se de les derrotes encaixades en la guerra dels trenta anys. Com una nació oprimida que s'està redreçant desferma sempre un nacionalisme agressiu, i conculca de passada els drets dels altres. Com el clero del lloc és un bel.licós guardià de qualsevol identitat nacional. I com, en fi, s'ha esvaït "la tranquil.litat habsbúrgica". Davant d'aquest quadro, el viatger no troba receptes. Només adverteix que els pobles no són eterns i que, en realitat, duren solament una mica més que els individus, i que per això mateix és just estimar-los, però no idolatrar- los. En conseqüència, si arriba en algun lloc el moment del "desencaixament", s'hauria d'efectuar amb "la irònica i prudent melancolia" que va sobrevolar per Praga i Bratislava. Al cap i a la fi, s'hauria de saber dir sempre --com va escriure Evelyne Pieiller-- que "no és la fi del món, sinó només del nostre món".

*Notari