David Bisbal: "Vaig flipar més fent plegades que anant a 300 km/h"

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: vostè em sembla un paio molt atrevit ja que, segons sembla, va pujar a la Ducati biplaça de gran premi sense saber qui era el pilot, el ianqui

--Miri, pot ser que sigui untriunfitoamb pocs estudis i que em guanyi la vida, simplement, cantant, però no tinc ni un pèl de tonto, així que no dubti que em vaig passar el cap de setmana preguntant-los a Nieto i Crivillé, els meus col.legues a Laguna Seca, qui era el tipus que pilotava aquellpepino.

--¿I què li van dir?

--Prou per pujar-hi tranquil; bé, tranquil, tranquil, no, però confiat en la moto. Em van dir que Randy era un grandiós professional, quatre vegades subcampió del món i que mai havia tirat cap convidat.

--I així es va disposar a disfrutar del que és una experiència inigualable.

--El primer que va fer Randy va ser donar-nos certes instruccions ja que, encara que reconeix que només va al 60% de com van els pilots en carrera, la veritat és que va a sac. Ens va dir que ens acobléssim al seu cos i que ens agaféssim bé a les nanses que porta latwo seateral dipòsit. La seva intenció, va dir, era que visquéssim sensacions semblants a les que sent un pilot durant el gran premi.

--Per la seva expressió al treure's el casc, devia disfrutar de valent.

--Va ser meravellós, emocionant. Li vaig agrair a Randy que em fes passar un moment irrepetible, d'enorme passió. Hi va haver coses que em van impressionar moltíssim. Una, l'acceleració. Certament, si no t'agafes a les nanses, volaries com si fossis la capa de Superman. Dues, la frenada. ¡Impressionant!, el paio arriba al límit i, en metres, la clava per ficar-se en el revolt. Tres, la velocitat punta. ¡Bestial!, encara que al darrere la notes menys. I, quatre, la que més: les plegades en revolt. ¡Ostres!, això és una flipada, gairebé fregues el colze per l'asfalt. Aquests pneumàtics s'enganxen de debò, són autèntics xiclets. Vaig flipar més amb les plegades, que anant a 300 km/h.

--O sigui, que es va sentir Rossi, Stoner, Pedrosa i Lorenzo alhora.

--Al baixar de la moto, els admires encara més, tot i que això, en el meu cas, és quasi impossible, ¡impossible!

--Per cert, també va tenir l'ocasió de saludar Tom Cruise i Katie Holmes, la seva dona. ¿No li va semblar que Cruise era molt baixet?

--¿Baixet? No m'hi vaig fixar gaire.

--Jo vaig tenir una decepció, el creia més alt. És clar que vaig llegir que a la foto de la seva boda va fer trampes per situar el cap a l'altura del de la seva dona, una mica més alta.

--Mai em fixo en l'estatura de la gent ni m'importa. Hi vaig parlar i es va passar l'estona piropejant Espanya.

--Això és l'empremta de Penélope.

--Pot ser, no ho sé, però em va dir que li encantava Espanya, la seva cultura, el país sencer, la gent, la seva història i, sobretot, el flamenc, que li encantava el flamenc. Gran paio, sí.

--I vostè, què, traient pit com tot bon espanyol, ¿no?

--No sé si ho diu de broma. Diria que no, però li dic que al món es valora molt tot el que és espanyol.

--A nivell esportiu més, ja que ho estem guanyant tot o gairebé tot.

--Dels EUA vaig volar a Mèxic i allà, en la gala de presentació d'una telenovel.la, que té com a sintonia la meva cançóJuro que te amo, cinc futbolistes de l'Amèrica em van felicitar en públic per la conquista de l'Eurocopa. I ara, miri, el tercer Tour consecutiu, per a Carlos Sastre.

--¿També li agrada el ciclisme?

--Ja veig que coneix poc la meva vida. ¡Jo vaig ser ciclista! Vaig estar a punt de ser professional, però ho vaig deixar perquè, quan militava a l'equip Yoplai, em prohibien sortir de festa a la nit i, vaig pensar, ni parlar-ne, això no és per a mi. Ara em consolo sortint a fer una volta amb el meu amic Pep Poblet, el millor saxofonista del món. Em disfresso, em poso el casc i les ulleres, i disfruto.

--Només li falta dir-me que és amic del gran, del grandiós, Induráin.

--Doncs sí, sóc amic deMiguelón, sí. Amic, amic, no ho sé, però el vaig conèixer, ens vam caure d'allò més bé i mantenim algun contacte.

--S'està quedant amb mi, segur.

--No en tinc necessitat. Va passar en la gran gira d'OT. Vam arribar a Pamplona i, de cop, estant a l'habitació de l'hotel, em passen una trucada. "Miguel Induráin pregunta per vostè, ¿li passo la trucada?", em va preguntar la telefonista. ¡Miguel Induráin!, cony, és clar, "passi-la, passi- la". I, sí, sí, era Induráin, en persona.

Notícies relacionades

Solucions per a l’apagada

Assaig d’apocalipsi

--¿I què volia: un autògraf, una cançó, una foto dedicada?

--Doncs no, una cosa tan senzilla com una entrada per a la gala d'aquella nit. Nekane, la seva germana petita, s'havia quedat sense entrada. "Te l'acosto a casa teva", li vaig dir, il.lusionat per donar-li la mà. "¡Ni parlar-ne!", em va dir, "vinc jo a l'hotel i així ens coneixem". I, sí, sí, va venir a l'hotel i ens ho vam passar fantàstic.Miguelón, ¡quin un!. Un altre dels grans, però dels de veritat.