Zygmunt Bauman: "L'única certesa és la incertesa"

--Fa temps que vostè va anticipar aquest neguit actual. ¿I ara què?

--Fa 20 anys vaig parlar d'una societat que ja no mantindria la il.lusió que qualsevol canvi comportaria una solució permanent. En vaig dir la modernitat líquida. Però jo no faig mai prediccions. Només sóc sensible al que veig.

--¿I què veu?

--Fa poc vaig veure un anunci a televisió sobre un rímel.

--¿Es refereix a la màscara d'ulls?

--Sí. Aquell espot assegurava que aquell rímel durava unllarg termini: 24 hores. Immediatament llançava un missatgetranquil.litzador: "En qualsevol moment se'l poden treure amb aigua tèbia". El termellarg terminiés impopular.

--Intranquil.litzador.

--Quan jo era jove, podies anar a la Ford o la General Motors, entrar-hi com a aprenent i jubilar-t'hi. A partir d'aquella seguretat, muntaves una família, et compraves la caseta i et feies una assegurança. Això s'ha acabat. L'estadística diu que el jove que acaba la universitat canviarà vuit vegades de feina abans dels 35 anys.

--Entre tanta mudança, ¿quina certesa ens queda?

--Blaise Pascal, matemàtic i filòsof francès del segle XVII, va escriure sobre la por que provocava la pròpia temporalitat davant de l'eternitat, la inalterabilitat, del món. Aquesta relació s'ha invertit. Avui és el món el que canvia contínuament, i la certesa està en la pròpia existència.

--¿Sobrevisc, per tant existeixo?

--Més o menys. Els bancs, les empreses, els governs, els règims, els estils de vida, les pertinences s'han contret. Les expectatives s'han abreujat i, mentrestant, tenim una esperança de vida més gran. La conclusió raonable que extreu la gent és que ha de sobreviure, centrar-se en ella mateixa. No es pot fiar de ningú més.

--No és una situació òptima.

--L'impuls de l'economia dels últims 30 anys, amb crestes de més opulència, es va basar en el crèdit. Avui tothom està endeutat. Segons sembla, el deute dels Estats Units és de set trilions de dòlars. Personalment, crec que aquesta crisi és el producte de l'èxit del sistema, no del seu fra- càs. Un banc té èxit quan concedeix molts préstecs. I han convertit tota la població en una nació de deutors. Davant d'això, s'han de replantejar els principis en què es basa la nostra economia.

--¿Suggereix una orientació cap a l'austeritat?

--Això seria un canvi en la forma de viure, però jo suggereixo un canvi en la forma de pensar. Hem de pensar, per exemple, què significa una vida decent, la felicitat, el que ha de ser la finalitat de la nostra existència. La gent jove ha sigut formada en les expectatives, pensant que sempre hi haurà més de tot... Però hi ha una segona cosa que ens obligarà a reconfigurar el model.

--Vostè dirà.

--Ens enfrontem a la crisi climàtica, a la destrucció dels mitjans tradicionals de subsistència, a l'esgotament dels recursos.

--Déu, Estat, família, treball, naturalesa. Un enfonsament general.

--Des de la perspectiva dels meus 83 anys, quan miro enrere, veig l'itinerari recorregut com un cementiri d'expectatives. Tots els esdeveniments importants del segle XX es van produir de forma inesperada. L'única certesa que tenim és la incertesa.

--La incertesa produeix por, i la por resta llibertat.

--Bé, hi ha la llibertat del que desconeixem. No sabem què passa, i el pitjor de tot és que, encara que ho sabéssim, tampoc hi podríem fer res.

--I a part d'això, ¿què passa amb la cultura?

--La cultura s'ha convertit en un magatzem de productes previstos per al consum. Consisteix en ofrenes, no en normes. A la vida líquida no hi hagent per educarsinó que hi haclients per seduir. Els articles i els seus anuncis busquen excitar el desig. El sistema s'ha adonat que no es poden guanyar diners imposant.

--¿Què li sembla a vostè aquest panorama, professor?

--Tot el que vaig ensenyar als meus estudiants s'ha capgirat. Això és molt, molt interessant. Obliga a replantejar-se moltes coses.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

--Falta que n'hi hagi ganes.

--Vivim en un planeta de diàspores. Només cal passejar per ciutats com ara Barcelona per adonar-se que hi ha cultures diferents al carrer. El món que coneixíem de labildungalemanya, de la formació, ja no existeix. Abans, quan els nens naixien ja sabien quines eren les regles del joc, què havien de memoritzar. I, si es desviaven de la norma, hi havia la família per canviar la situació, o per amagar. Aquest món s'ha acabat. Tot és mobilitat. La pertinença, com suggereix Jean-Claude Kaufmann, s'utilitza principalment com un recurs de l'ego.