els dies vençuts
El preu de la mort
De tant en tant les morts es concentren en pocs dies. Hi ha un temps per assistir als casaments dels fills dels amics i un temps per anar a l'enterrament dels pares dels amics. De tant en tant també toca vetllar un contemporani, perquè no hi ha cap generació que es pugui deslliurar de la fatalitat de la mort. Però sol passar que aquestes morts --i el nostre contacte adolorit-- a vegades s'acumulen en poques setmanes. Setmanes en què aprenem a orientar-nos pels tanatoris, que coneixem el preu del cafè i el ritual de cada casa. I per entretenir-nos escoltem les converses sempre recurrents d'altres afligits amics d'altres morts.
D'aquests comentaris caçats al vol hi ha els que es refereixen a la personalitat del difunt, al bon aspecte que té, a la resignació pel final, a l'oportunitat de la mort ràpida en persones d'edat avançada i a la maledicció sagnant que significa la mort inesperada d'una persona jove. Però, més enllà d'aquestes consideracions humanes, sempre hi ha algú que fa esment del cost de la mort. Fa poc, Isabel Clara Simó ha publicat a Edicions 62 un interessant llibre sobre les seves experiències culturals. Es titula Els racons de la memòria i és un passeig amable, entusiasta i fins i tot irònic per la catalanitat cultural dels últims anys.
Però es tracta d'un llibre amb sorpresa. A l'interior, entre viatges, sopars, reunions de jurats de premis literaris, hi apareixen d'improvís unes quantes pàgines on l'autora narra el coneixement de la mort del seu fill en un accident de trànsit i els sentiments dels pares davant de la notícia. Són unes pàgines que ja no es poden llegir amb la complicitat de la resta del llibre i que porten el lector a un estadi d'enorme emotivitat. En un dels moments d'aquest luctuós esdeveniment, la narradora i el seu marit es troben en unes dependències fredes davant l'evidència d'un cadà- ver. És llavors quan se'ls ofereix un catàleg de taüts. Isabel Clara Simó es pregunta com pot procedir a comprar un taüt en moments com aquells.
Aquest és el cost de la mort. Un cost de decisió i un cost econòmic que no és res davant de l'enorme pèrdua que s'acaba de produir. Si un taüt aconseguís la resurrecció del seu inquilí, seria el més car dels mobles. Però, per desgràcia, no és així. I en les converses de vetlla també apareix aquesta idea del preu del ritual de la mort. Fa unes quantes setmanes un lector d'aquest diari publicava una carta aventurant la possibilitat que de la mateixa manera que la Seguretat Social es cuida de la vida dels ciutadans, l'acte de la mort també hauria d'estar sufragat per l'erari pú- blic. El preu de la mort és tan alt que no som capaços de valorar el cost del ritual. També l'impost de successions grava escandalosament els hereus de baixos ingressos, gent que sovint es veu obligada a demanar un crèdit per pagar per allò que els seus pares van estalviar amb el seu sacrifici pensant en el famós futur. A mesura que es va estenent el costum d'incinerar els morts, és evident que un taüt de cartró fa la mateixa funció que la caoba. Si en vida no som res, morts, encara menys.
Tapisseries
Al'interior dels sofàs sempre hi ha sorpreses que parlen de nosaltres. Es van empassar els nostres papers i només s'ha de furgar entre els coixins per redescobrir-nos.
