Patricia Gabancho: "La independència vindrà sense tancs ni fractura social"

--Va néixer a l'Argentina i als 22 anys va venir a Catalunya a lluitar per la independència.

--Simplifica. Volia comprendre la guerra civil i el meu pare, fill de bascos, em va donar España, de Salvador de Madariaga. Em va seduir el retrat que feia de la Catalunya medieval i em va disgustar la seva actitud negativa davant de la Generalitat republicana. Vaig voler comprendre una nació sense Estat.

--¿Com ho va fer?

--Vaig estudiar la llengua al casal català de Buenos Aires, però em vaig relacionar amb els dissidents, que eren independentistes i d'esquerres.

--I va decidir venir.

--El 1974. Per conèixer Catalunya, però amb la convicció íntima que era per sempre.

--¿Ja era independentista?

--Llavors, sí. Però després em vaig pensar que la Constitució obria una via autonòmica. Em vaig dedicar més a la meva vida familiar i al periodisme cultural i vaig ser una entusiasta del maragallisme i els Jocs Olímpics.

--¿Quant temps?

--Molt. Fins i tot vaig arribar a creure en l'Espanya plural de Zapatero. Fins a l'estafa de l'Estatut i la liquidació de Maragall. Llavors vaig veure que la independència era inevitable i possible.

--Curiós: ¡Espanya retalla l'Estatut i permet la independència!

--La independència no es demana, es proclama. I Europa farà que es respecti. La via autonòmica s'esgota amb la sentència del Constitucional, el fracàs del finançament i la crisi.

--Ho dissenya al seu llibre, però és política-ficció.

--És un llibre didàctic. Vull mostrar que la independència és possible i vindrà sense tancs ni fractura social. Serà un procés net i democràtic. Un divorci correcte.

--¿Com?

--Dic que la independència ve el 2010, però serà del 2010 al 2014. Al llibre, el conseller Castells no accepta el pacte de finançament i el PSC s'escindeix entre els catalanistes de Castells i el PSOE espanyolista.

--¿I?

--Després d'unes noves eleccions, que guanya CDC, liderada per un recuperat Miquel Roca, el Parlament proclama la independència.

--¿Amb quina majoria?

--Amb els vots de CDC, ERC, les CUP (treuen quatre diputats), el PSC de Castells i mitja ICV.

--I Espanya, ¿tan contenta?

--També hi ha hagut eleccions i governa Gallardón. I es queda quiet-parat perquè Europa exigeix un referèndum. Es guanya amb el 64%. Roca dimiteix i el president que negocia el divorci amb Espanya és Castells.

--¿Roca, líder independentista?

--És ficció, un suposat encàrrec el 2037 del Govern del Canadà a un científic d'origen català, el meu propi fill Daniel Febrés. Dani torna a Catalunya i busca materials del 2010 --entre aquests, el seu article (fals) i els de López Burniol, Jordi Sànchez i Joan Barril a EL PERIÓDICO-- i entrevista els supervivents.

--¿També Patricia Gabancho?

--No, jo ja he mort. També veu els nous mandataris, entre aquests la presidenta, una dona, del partit demòcrata. Una espècie de sociovergència.

--Siguem seriosos. Els catalans que volen un Estat independent són, segons algunes enquestes de la Generalitat, entre un 17% i un 21%. Una minoria respectable, però minoria...

--Les idees emergents són sempre minoritàries. Al principi.

--Més del 40% dels catalans se senten tan catalans com espanyols.

--Tot això canviarà amb la sentència del Constitucional i el fracàs del finançament. Faig conferències per Catalunya. Fa anys, hi havia pocs independentistes; avui són la gran majoria.

--Potser no és una mostra representativa.

--Segur, però l'independentisme creix exponencialment entre les minories informades. Avui tendeix a ser dominant, perquè ja no és cosa de xirucaires, sinó de gent que porta corbata.

--¿Per què tot canvia tant?

--Perquè avui la independència no avança pel romanticisme de la llengua, que també, sinó per l'asfíxia econòmica d'Espanya que la crisi fa insuportable.

--¿I el nou Govern?

--Miri el que diu Blanco. Traspàs de Rodalies, sí. Això no és rendible per a Espanya. Aeroport, res. El de Barcelona és la vaca que n'alleta altres.

--¿La independència és una fe?

--Una fe amb dades. Hi ha molta gent que fa anys que tenia por de la independència i ara sent il.lusió.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

--Sóc indiscret. ¿Qui vota?

--No voto: encara sóc argentina.