Admiració

No va negar mai que Josep Pla el va influir. Només cal llegir la introducció a l’entrevista que li va fer per a Serra d’Or el 1965 per adonar-se de fins a quin punt va portar el contagi a la seva creació literària, llavors incipient. Així, al text recopilat a L’àguila daurada, la descripció de la gran postal que és L’Empordanet redueix la seva mirada fins a concentrar-se en la sala on Pla rep Porcel «mig a les fosques, llevat del tros de sota la campana i de devora les finestres». Els adjectius són precisos per definir l’ambient i la personalitat de qui en malparlava en públic, però que els clavava a les seves pàgines. I el desitjós aspirant arribat d’Andratx va aprendre la lliçó de tal manera, que fins a l’últim paràgraf de la seva última novel·la és un exemple de l’ús creatiu, adequat i encertat del qualificatiu. O ¿què és sinó «la mar resplendia, olorosa a frescor salada i herba»? En Baltasar Porcel tot era literatura. O tot era interessant per al seu món. Lletres i pensament, viatges i observació, crònica i crítica, carisma i tossuderia, rigor i provocació, forma i fons, criteri i revisió, suport i desafecció, amistat i distància, egoisme i generositat en les mateixes dosis que mostrava i amagava, facilitava i negava, vivia i moria en ell, perquè ell era així. I sobre aquesta amalgama va construir la seva imatge i d’aquesta va ser víctima. Per això, també, com Pla, Porcel necessitarà el seu temps perquè els recels que havia generat, les granellades que provocava, les distàncies que marcava o la vanitat que projectava deixin pas a una obra vasta en volum i riquesa pel valor de la paraula i la seducció de la imatge, la dissecció dels personatges i la mirada al seu món, la tradició del seu origen i la força del seu Mediterrani.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tírria

Així era ell i així ho va deixar escrit. Però hi va haver un moment en què el seu revers públic va pesar més que el seu anvers literari. La seva pròpia creació del personatge que interpretava fins a fascinar-lo i que anava per lliure en un món de capelles i tripijocs, clans i favors mutus, grups afins i reductes ideològics, li va negar l’aplaudiment d’una part del públic, que va anteposar la fòbia a la fília i la condemna a la curiositat. Fins a prohibir-se llegir-lo, ignorar-lo literàriament i no redimir-lo en vida. La seva aposta periodística, d’articulista diari, de polemista radiofònic o televisiu, va afegir més llenya al foc fatu que tant li agrada encendre a Catalunya. I que ho fa amb la dissimulada intensitat de convertir el país en la foguera on cremar els seus fills més lúcids per evitar que la nostra laica inquisició vegi reflectides les seves pròpies vergonyes al mirall del lliure pensador. Jordi Pujol hi va contribuir, a això. No pel suport polític de Porcel a la seva Administració, que, si n’hi va haver, ho va compensar amb dures crítiques, sinó per la facilitat que va obtenir dels governs nacionalistes per tirar endavant projectes culturals i sociològics que alguns observadors han considerat part del patrimoni ideològic del pujolisme. Porcel va ser tot això perquè tot li interessava. I els que el vam conèixer sabem dels seus múltiples interessos tant com de les proves a què et sotmetia per integrar-te en el seu grup de respectats. Pocs. I després de la greu malaltia, menys. Haver-la superat ho va considerar una victòria. Que si alguna cosa es poden permetre els herois, és deixar de ser complaents amb els que han deixat de considerar. ¿Egoista? ¡És clar! Com tot gran artista.