No oblidem el Llullu

Torno d’un viatge breu i m’espera la premsa de la setmana amb les seves notícies de mort. El paper imprès aguanta malament les morts quan la temperatura exterior és elevada. Els diaris de l’estiu s’acostumen a obrir en llocs plens de vida, a les platges o a les piscines, a les terrasses de la indolència o en les migdiades prolongades sota els tendals. En aquestes condicions, gairebé sense roba, ens arriben les notícies del gran dolor aliè al qual només podríem aportar el nostre petit dolor tangent.

De totes les morts he rebut amb especial impressió la del Llullu. Es tracta del protagonista d’un magnífic llibre de Màrius Serra, i no obstant el Llullu no era un personatge de ficció, sinó el fill de l’escriptor i de la seva dona, un personatge al voltant del qual gira un dels millors llibres que s’han escrit mai. El Llullu és el protagonista de Quiet, un nen real afectat per una paràlisi cerebral que el mantenia vinculat a una cadira adaptada i amb qui els seus pares van conviure durant 9 anys, una edat curta per morir, però molt llarga per conviure. Màrius Serra explica a Quiet els grans viatges, les sorpreses lamentables, les pors legítimes, les petites alegries que la família Serra va compartir amb el quiet Llullu. La seva esperança de vida es comptava per dies. Les seves expectatives vitals tampoc oferien grans esperances. El Llullu va morir després de dinar i ha estat una manera de començar l’estiu una mica més sols.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una de les grans forces que estan en la base de la condició de pare consisteix en la protecció i també en l’esperança. No hi ha pare que no desitgi que els seus fills siguin millors que nosaltres. I quan un veu que s’enfronta a una esperança impossible de complir, els pares s’hi han d’adaptar. En un primer món en què l’èxit i la joventut s’han glorificat, els pares veuen el seu trajecte interromput i s’han de buscar els recursos profunds per poder plantar cara a una situació en què se sentiran dolorosament sols. Serra descriu a Quiet el rebuig a penes dissimulat dels que creuen viure en una societat perfecta. Al llarg d’aquests anys, la presència del Llullu en hotels, restaurants o transports públics ha provocat moltes reflexions. Algunes vegades es tractava d’actituds solidàries, en altres ocasions el Llullu va ser objecte d’indissimulat rebuig. El pitjor del Llullu era l’evidència de l’estrany. El millor que van poder fer els pares del Llullu va ser la seva obstinació a fer-lo visible. No el van mostrar mai amb un sobreafectat orgull, sinó amb la necessitat interior de portar la seva anormalitat dintre de la normalitat d’uns pares que viatgen amb el seu fill. A Quiet, Serra descriu la lúcida i difícil recerca de nous llenguatges, de maneres de transmetre l’afecte i de les superxeries pseudocientífiques que intentaven treure aigua de les pedres a costa d’una suculenta quota mensual.

Se n’ha anat el Llullu i ens ha deixat l’evangeli de Màrius Serra per reflexionar sobre la difícil tasca de la solidaritat activa. En la societat dels joves, els vells no fan bonic. En la societat dels triomfadors, el discapacitat ens adverteix que també nosaltres podríem arribar a ser com ell. En la societat dels vidents s’ha de saber llegir el tacte que portarà els cecs al seu objectiu. Als Serra-Pablo els ha correspost la dolorosa tasca d’haver d’aprendre perquè els altres fóssim conscients de la nostra pròpia fragilitat. A ells i a altres pares com ells, el meu agraïment i el meu pesar.