A propòsit de Quim Monzó

Vaig anar a veure l’exposició sobreQuim Monzóque han muntat al Santa Mònica i em vaig descobrir peregrinant per una sèrie de publicacions, fotografies i objectes que em parlaven d’un passat que, potser per tenir-lo integrat a la pròpia biografia, encara no tenia ni catalogat com a passat. M’explico: quan vaig a veure una exposició sobreKafka,tot el que veig ho interpreto com a literari, entre altres coses perquè estic contemplant, com diriaStefan Zweig, el món d’ahir, però em resulta impossible tenir aquesta distància ambQuim Monzó, un autor nascut, com jo, el 1952. Tot el que veig em resulta pròxim i viscut, com si encara no hagués passat el temps suficient.

Em va fer gràcia veure en una vitrina el Carnet Internacional d’Estudiant delQuim, em vaig reconèixer a les escapades d’uns anys en què viatjar era gairebé sinònim de sentir-se viu, em vaig submergir en els anys 70 amb les capçaleres d’antigues revistes i fotos de barbuts i peluts, i em vaig sorprendre veient tot el que guarda elQuim. Aquella motxilla Alpina del primer gran viatge, per exemple, il·lustra tota una època.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot a l’exposició resulta evocador, encara que sorprèn que exposin un Mehari i no la psicodèlica noia del Mehari, que, no ens enganyem, era el que realment importava. Per altra banda, és una bona idea posar un bar de copes, escenari de moltes de les batalles de l’època, però confesso que vaig trobar a faltar la gent, la música, el fum... i per descomptat les copes.

L’itinerari funciona, però el cop definitiu arriba quan, finalitzat el recorregut d’una generació que apostava per l’alternativa i veia l’èxit gairebé com una maledicció, et trobes de sobte amb el vídeo d’unQuimencorbatat pronunciant un discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt. Uf, va dir ell. De la barra del Zeleste o del Bikini a l’estrada de Frankfurt va tot un món. El mèrit delQuimés que ha sabut fer un salt sense renunciar a ser ell mateix, sense oblidar que el que compta és escriure i no la marejadora fira de vanitats que envolta els escriptors.