En seu vacant
El ball dels fantasmes de Fellini
Dilluns admetia que em sentia molt al marge de la gran expectació que s'havia creat al voltant de l'últim capítol deLost. D'aleshores ençà he rebut uns quants missatges de lectors aficionats a les peripècies d'aquesta colla de supervivents (¿supervivents?) de l'accident d'avió més famós de la història de la televisió. El final ha generat tot tipus d'opinions. N'hi ha que el troben sensacional, «a l'alçada d'una sèrie única, captivadora», i n'hi ha, com laMaria García,que confessen la seva decepció: «Em fa ràbia haver-ho d'admetre, però és enfalagosament ensucrat: ¡no ésLost!». Una persona que em mereix tant de respecte comJordi Balló,estudiós sagaç de la cosa audiovisual, dels arguments i les tendències estètiques, diu que «aquest final irreversible, definitiu, és el més contundent de tots els que hi ha hagut en les grans sèries dels últims anys». M'ha fet gràcia llegir l'opinió deMax
Read, un nord-americà queEmilio López Romero citava a la seva crònica d'ahir: «En una classe d'escriptura creativa em van ensenyar que el pitjor és acabar amb tots morts».
De fet, no volia parlar deLostsinó dels finals. ¿Què hi anem a buscar? ¿Certeses, contundències, la peça que falta en el puzle? ¿O potser acotacions al marge, subtileses, punts suspensius? El final només és una manera d'acabar. En el benentès que les creacions literàries i dramàtiques tenen un límit, hi ha dues maneres d'arribar-hi que són, alhora, el fruit de dues opcions narratives radicalment oposades. En la primera, es tracta d'oferir claus per entendre el món. En la segona, es tracta d'ensenyar que hi ha mons que són així, que s'acaben com si res, sense sentit, sense lliçons. La primera s'assembla a una religió. La segona... la segona són els fantasmes de Felliniballant quan es fa fosc, a la platja.
