Els reptes plantejats per la crisi econòmica
Un Govern d'ampliació
Un Executiu amb més suports sembla imprescindible per tirar endavant aquest país
Un Govern dampliació_MEDIA_2 /
La cosa ha deixat ja fa temps d'estar per a bromes. Els missatges que ens envia el Govern des del Parlament o des de les seus del partit que el sosté són sempre tranquil·litzadors, però els esdeveniments no tant. Fa dos anys que estem immersos en una profunda crisi econòmica contra la qual s'anuncien mesures cada setmana, i cada vegada se sent més que ens acostem a l'abisme. ¿Ens hi acostem o ja iniciem la caiguda lliure? ¿Es pot fer alguna cosa per aturar-la i tornar a una situació estable que permeti recompondre la situació econòmica?
Des del punt de vista global, la veritat és que fos quin fos el Govern del nostre país ho tindria molt difícil. Som una petita baula en la cadena mundial. Ja ni tan sols podem presumir de ser la vuitena economia; sense adonar-nos-en hem baixat esglaons, superats per altres que disposaven de fonaments més sòlids. Des del punt de vista global, l'única acció que li queda a Espanya és acompanyar les que emprenguin els grans conductors de la política: des dels Estats Units fins a la Unió Europea, encapçalada per Alemanya.
I la norma, per a tots, serà la mateixa: austeritat en la despesa per retallar el dèficit dels comptes de tots els estats, de tots. ¿Com es pot abordar un repte com aquest? Els comptes deixen poques capacitats d'acció: rebaixant la despesa, perquè els impostos donen per a poques pujades. Per molt que es creïn taxes especials per als més acabalats, les recaptacions vénen sempre del mateix lloc als països desenvolupats, dels assalariats, de les classes mitjanes, dels que paguen l'IRPF. Però no hi ha gaire capacitat, en vista de la desocupació, per augmentar els impostos. ¿Només per això? No, per una cosa més important, i és que l'ajust que ara provoca tant d'escàndol ja s'ha produït entre els treballadors que estan fora de la influència directa de l'Estat. Ja hi ha hagut baixades salarials importants, i reconversions.
Al Govern, i li hauria passat a qualsevol Govern, només li queda rebaixar els sous als funcionaris, i retallar d'on es pugui, fins i tot corrent el risc d'incrementar les xifres de desocupats, perquè es retalla la inversió. És en aquest sentit que s'expressen tots els que jutgen des de fora les mesures espanyoles: han estat valentes i oportunes, encara que tardanes. Valentes, no cal exagerar, perquè no hi havia una altra opció, i l'exemple de Grècia ens dóna pistes del que pot succeir en un país que no passi per l'adreçador. Tardanes, per descomptat, però ja no és moment de lamentar-se.
Ara, els mitjans de comunicació i l'oposició de dretes s'han encarregat de col·locar en primer pla dels esdeveniments immediats els sindicats. ¿Hi haurà vaga general? Al marge de l'extravagant satisfacció que s'endevina a les cares dels líders del PP, i de la lícita ràbia continguda de les expressions dels líders sindicals, la impressió és que aquesta possible vaga general té poques possibilitats que es produeixi, i en el cas que sigui així, moltes menys de servir per a alguna cosa.
¿Qui ha de fer la vaga? Els treballadors de l'Administració pública i els de les empreses privades. Els de la pública només afronten el risc de perdre un dia de salari, i és molt probable que la portin a terme. I, després, a quedar-se com estaven. Perquè saben que són uns privilegiats que no estan assetjats pel primer risc de tots: perdre la feina. I el caos tampoc els interessa, perquè la massa de treballadors de l'Estat no està formada per bojos disposats a liquidar la civilització. A enfadar-se, sí, i molt.
Els que no estan protegits pel mantell dels diners públics i la cobertura dels convenis de l'Administració s'enfronten a una qüestió molt diferent. I ho saben els sindicats: aquests treballadors han negociat milers d'acords amb els empresaris que impliquen rebaixes salarials, excedències temporals, expedients de regulació d'ocupació… Tot plegat sense que hi hagi intervingut l'Estat, i sense que s'hagi produït una crida a la vaga general.
UGT i CCOO ho saben. Per això els seus líders no llancen arravatades campanyes de confrontació. Però han de fer un paper delicadíssim davant de la pressió de les seves bases, muntades sobre els convenis més privilegiats, que pinten molt poc en les pimes.MéndeziToxoho saben, això, i l'última cosa que desitgen és que se'ls escapi de les mans una convocatòria en què tindrien el suport desganat dels treballadors de la funció pública i l'entusiasta de milers de friquis disposats a tirar pedres contra els bancs.
Tenir al davant unes formacions tan sàvies i moderades com les centrals espanyoles és un xollo que el Govern hauria d'agrair: aquí les maneres són molt importants. I llançar-se a la piscina sense buscar la col·laboració, discrepant i a vegades encallada, de les centrals seria un disbarat.
Una altra vegada, Grècia. La dreta espanyola no ajudarà, almenys de moment, a redreçar l'assumpte. Els sindicats poden fer-ho si no se'ls maltracta. I, en tot cas, un Govern més ampli, que reunís més suports, sembla imprescindible per tirar endavant o per tirar endarrere aquest país. Un mer adverbi.
