Les conseqüències de l'abordatge israelià d'una flotilla
El pitjor amic dels seus amics
L'opinió pública d'Israel se'n fa creus d'alguns dels desaires a governs aliats
No ha estat mai tan difícil ser amic d'Israel. Que l'hi diguin aStephen Harper,el primer ministre canadenc més proisraelià en molt temps, que es va trobar en la incòmoda posició d'exercir d'amfitrió del seu homòleg israelià,Benjamin Netanyahu, justament el dia en què Israel va decidir saltar-se molts dels principis ètics i de legalitat internacional tan estimats al Canadà.
Fins i tot per als tradicionals amics d'Israel es fa difícil acceptar la versió oficial que presenta laFlota de la llibertatcom una amenaça a la seva seguretat, o l'organització humanitària turca que va noliejar elMavi Marmaracom un grup de suport a causes terroristes. No sembla que això convenci l'opinió pública internacional ni molt menys el seu fins ara aliat, el Govern de Turquia.
La sola acció de dilluns passat ja justificaria un gir radical en l'actitud d'una tradicionalment aliada Turquia. Però és que en la relació amb Ankara plou sobre mullat. Israel va desencadenar la seva mortífera ofensiva sobre Gaza l'hivern del 2009, precisament quan Turquia estava en plenes negociacions indirectes per intentar acostar posicions entre Síria i Israel. La topada pública a Davos pocs dies després entre el primer ministre turc,Recep Tayipp Erdogan, i la cara amable de la política israeliana, el premi Nobel de la pauShimon Peres, va posar de manifest l'empipament turc.
A Turquia, l'aliat tradicional més gran d'Israel a la regió, li ha tocat la part pitjor d'aquesta nova política israeliana respecte als seus aliats, però de cap manera ha estat l'única. Egipte, un dels dos estats àrabs que ha firmat la pau amb Israel, s'ha convertit en el còmplice necessari de l'asfixiant bloqueig israelià, tal com ho va fer patent Hamàs el gener del 2008 al rebentar un lloc a la frontera de Gaza amb Egipte i permetre el pas de milers de palestins per comprar els productes més elementals a l'altre costat de la frontera. Egipte també estava mediant, en aquest cas entre fraccions palestines, en el moment en què Israel va desencadenar l'ofensiva sobre Gaza un any més tard. Per a Egipte, amb una opinió pública identificada amb el patiment palestí, aquestes humiliacions es converteixen en una autèntica amenaça per al Govern.
Però no són només els aliats regionals els humiliats per Israel. Països tradicionalment amistosos amb Israel com la Gran Bretanya i Austràlia van assistir amb impotència a l'ús fraudulent de passaports dels seus nacionals en l'assassinat del dirigent de HamàsMahmud al-Mabhub,a Dubai, el febrer del 2010, per part dels que molt probablement eren membres dels serveis secrets israelians. Ni tan sols el gran aliat i garant últim de la seguretat israeliana, els Estats Units, s'ha estalviat les irreverències: l'ofensiva de Gaza els dies previs a la investidura d'Obama va evidenciar la facilitat amb què els israelians juguen amb la política nord-americana; l'assalt a laFlota de la llibertatva arribar hores abans de l'esperada reunióNetanyahu-Obama. Cada vegada que l'Administració d'Obamaha posat sobre la taula una nova iniciativa de pau, el Govern israelià l'ha torpedinat.
El Govern deBenjamin Netanyahu,format la primavera del 2009, representa alguns dels sectors més radicals de la societat israeliana. A més de liderar un partit tradicional, el Likud, en una via de radicalització nacionalista,Netanyahuva pactar amb partits com Israel Beitenu, de l'actual ministre d'Exteriors,Avigdor Lieberman, conegut per la seva retòrica divisiva i antiàrab; Shas, el partit dels sefardites ortodoxos, i Casa Jueva, un partit religiós de dretes.
La mateixa opinió pública israeliana, malgrat fer pinya majoritàriament amb el Govern, se'n fa creus d'alguns dels desaires perpetrats pels seus membres als tradicionals aliats d'Israel sense motiu ni benefici aparent. Al gener, el viceministre israelià d'Afers Estrangers (del partit d'Avigdor Lieberman) va humiliar deliberadament en públic l'ambaixador turc fent-lo seure en una cadira notablement més baixa i ometent la bandera turca. Molt més gran va ser la sorpresa del vicepresident nord-americà dos mesos després, quan, poques hores després d'arribar a Israel per demostrar el compromís dels Estats Units amb la seguretat del país i impulsar el diàleg amb els palestins, el Ministeri de l'Interior, controlat pel partit ultrareligiós Shas, va anunciar la construcció de 1.600 vivendes al Jerusalem Est ocupat.
Notícies relacionadesSi a tots els governs amics els incomoda l'estil deNetanyahui els seus socis, si a tots els preocupa el pas cap al buit que suposa l'assalt a la flota humanitària, algú, en canvi, n'està encantat. Els principals enemics d'Israel gairebé no poden amagar la seva satisfacció per la deriva de la política israeliana. Només s'ha de llegir aquesta setmana les declaracions del president de l'Iran,Mahmud Ahmadinejad, o dels líders de Hamàs, per veure que aquest Govern d'Israel és el pitjor amic dels seus amics, i la millor excusa per als enemics del seu país.
*Director del CIDOB