Mèxic amb Paco Ibáñez de fons

Sentir la veu trencada dePaco Ibáñez en una cantonada de la molt mexicana plaça del Zócalo té un no sé què de conjur. On abans hi havia una ingent quantitat de paradetes que ocupaven l'espai davant de la catedral de Mèxic, popularment conegut com el Zócalo, ara s'aixequen els rafals que ocupen electricistes i miners en vaga de fam des del 25 d'abril passat. Per enmig circula la veu trencada del cantor ambientant, potser, una recuperació de la memòria alimentada en el fet que res canvia, malgrat tot.

Durant hores, es diria que durant totes les hores del dia, sonen els tambors, més aviat retrunyint, picats en una cantonada de la plaça, de forma violenta i compulsiva. Amb ells els vaguistes pretenen fer sentir la seva veu. De tant en tant es fa el silenci perquè sigui la veu del cantor qui el trenqui; quan no és així, en els períodes que es dirien de descans, són les veus dels que recorren a l'altaveu portàtil i que llancen consignes que es diria que ja ningú escolta les que llisquen pel paviment sense que ningú les escolti. En una banda de la plaça, en termes catedralicis es diria que a la de l'epístola, el palau presidencial roman aliè i mut.

SENTIR la veu trencada dePaco Ibáñez,al cap de tant de temps, té un no sé què de sortilegi que emociona i que, al mateix temps, et prevé contra el transcurs del temps. Si l'escoltes amb una orella espanyola, et diu que tot canvia, encara que no ho sembli, i si pretens escoltar-la sobre el murmuri que ocupa la plaça, amb accent mexicà, llavors confirmes que res ho fa mai, que res canvia, ja que l'home, l'ésser humà, és sempre el mateix i els mateixos versos sempre valen per cantar les seves realitats. ¿Què va d'ahir a avui?

Si arribes d'enmig de la crisi al centre de la misèria t'adones que aquella podria resultar una benedicció que molts voldrien per a ells. Expliquen, ho expliquen a Mèxic, que en una universitat privada han hagut de canviar totes les canonades sanitàries perquè les inicials estaven corroïdes pels àcids. Si la visites, si visites aquella universitat, a la vora del barri de Santa Fe, podràs advertir que les instal·lacions són recents,

¿almenys l'aparença així ho indica¿ que estan netes i ben conservades i que la gent que circula pels passadissos i que ocupa les seves aules sembla pulcra i neta, discreta i plena de vitalitat.

S'arriba a aquesta universitat, almenys així ens hi vam traslladar, van dir que per culpa de l'intens trànsit, creuant una de les zones vitalment més difícils i pobres de la capital: la situada als contraforts del barri o colònia de Santa Fe, que va néixer sobre els fonaments creats per un antic abocador d'escombraries que avui acull un dels llocs més rics i populosos d'aquesta ciutat enorme i complicada, als peus del qual s'estén un dels barris més pobres.

Si es permet la mordacitat, és de sospitar que la majoria dels alumnes d'aquesta universitat catòlica no procedeixen d'aquest barri humil i pobre, sinó de la zona alta, la dels edificis majestuosos i metàl·lics, solemnes i freds, tan llunyans malgrat la distància que gairebé et permet tocar-los amb les mans només de treure-les per les finestretes del cotxe si les portessis obertes mentre circules pel barri pobre.

¿Quins àcids han corroït les canonades sanitàries de la universitat que tant pudor produeix citar-la pel seu nom? Els estomacals, els mecànicament expulsats gràcies a la simple introducció dels dits índex i el del mig fins a les respectives glotis per les alumnes d'aquest centre interessades a mantenir una figura esvelta i substanciosa, multitud d'elles, sembla, donada la quantitat i qualitat de la corrosió aconseguida. És la distància que hi ha entre una situació crítica i una altra de miserable. Esgarrifa recordar la veu dePaco Ibáñez ressonant aliena al Zócalo i pensar que no pocs d'aquests vòmits alimentarien la gent que ho necessita. Això en el lloc de la misèria.

¿I en el de la crisi? En el de la crisi, sembla que els grans consumidors de Viagra són els joves i que les xifres més altes de vendes les preveuen els apotecaris els dies debotellóni trempera, amb ajuda que si

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

no no vas servit. Versos antics deJosé Agustín Goytisolo,veu trencada d'un cantor que ja es creia oblidat, i la crua veritat que afirma que la crisi existeix, que sí, que és clar que existeix, però que l'actitud cruel que la magnifica i engrandeix, fins i tot a compte de jugar-se la credibilitat del país, si així s'acosta al poder perquè res canviï, és la mateixa que empara i eternitza realitats de misèria un quart de meridià terrestre més al ponent de nosaltres.

En aquell quart de volta d'equador terrestre, comptat des d'aquí, la joventut regurgita aliments que pal·liarien fams i misèries de gent que, perquè no tenen què menjar, es declaren en vaga de fam bressolades pels versos que canta una veu trencada, i mentrestant, aquí mateix, els joves beguts han de posar dreta la que consideren la seva raó més poderosa de forma que fa honor al fàstic que senten de si mateixes les distants noies universitàries. Alguna cosa s'ha fet malament perquè el futur, és a dir, el present que volem, s'hagi convertit en això que s'explica. ¿Hi ha algun conjur preparat?