Els límits de la informació en els crims masclistes
El risc de mimetitzar el maltractament
Els mitjans de comunicació també han de reflectir el que constitueix la vida normal de la societat
El risc de mimetitzar el maltractament_MEDIA_2 /
El 1993 l'ONU apel·lava a la responsabilitat dels mitjans de comunicació per promocionar imatges no estereotipades d'homes i dones i eliminar models de conducta generadors de violència contra les dones. Avui ningú discuteix que la premsa ha estat indispensable per trencar amb l'opacitat d'un fenomen que feia segles que es produïa amb absoluta impunitat.
Allò que no s'explica als mitjans de comunicació és com si no existís, ja que amb prou feines un 10% de la població té experiència directa sobre determinats fenòmens socials i són els mitjans els que l'acosten a aquesta realitat. Per això la clau per evitar al màxim el possible efecte mimètic sobre els maltractadors no radica en el fet d'obviar els assassinats, sinó de contextualitzar la informació, aportant dades rellevants que ajudin a sortir de l'espiral de violència i a evitar els detalls morbosos, que no hauríem de confondre amb l'interès social.
EL DEBAT sobre els límits de la informació en els casos de violència extrema no és nou. Es va plantejar durant els anys del plom, els més crus de l'ofensiva d'ETA, i en altres països com Colòmbia, en la lluita contra les FARC i l'escalada de segrestos. Apartar aquestes notícies de l'actualitat seria distorsionar fenòmens en què els mitjans s'han d'implicar.
Per als mitjans de comunicació espanyols hi ha un abans i un després del 1997. Aquell any, Ana Orantes va morir cremada amb gasolina pel seu marit, després de denunciar el maltractament i la indefensió de què era víctima en un programa televisiu de Canal Sur.
Aquell terrible crim masclista ens va ensenyar dues coses: la crua realitat que ens obligava a prendre partit per acabar amb la impunitat de portes endins i la necessitat d'establir mecanismes de protecció per a les víctimes quan aquestes apareguin als mitjans de comunicació.
He coincidit en diversos fòrums amb Raquel Orantes, la filla d'Ana, que s'ha bolcat en la lluita contra el maltractament. En tots reitera contundent que a la seva mare la va matar el seu pare, no pas la televisió.
MÉS ENLLÀ de la teleporqueria i dels programes testimoni trampa, la televisió, com la premsa, la ràdio i internet són una excel·lent eina per llançar missatges que ajudin les dones que estan en una situació d'indefensió. No oblidem que el maltractador intenta aïllar la seva parella de l'entorn d'amics i de la família per minar la seva autoestima amb més impunitat. Una notícia, un reportatge, pot ser el salvavides que l'ajudi a prendre la decisió de denunciar-ho. Miguel Lorente, delegat del Govern contra la violència de gènere, ens advertia dimarts passat des d'aquest diari dels perills de repetició de conductes que poden tenir les nostres informacions. Però caldria plantejar-se per què aquest afany d'imitació que tenen els maltractadors a l'hora d'apunyalar amb acarnissament no l'apliquen amb la mateixa vehemència per suïcidar-se. Les estadístiques ens revelen que a un 65% dels assassins masclistes no els passa pel cap llevar-se la vida. Per això, una de les assignatures pendents és deixar ben clar que no hi ha impunitat per als agressors i recordar-los que actualment el delicte de violència masclista és la tercera causa d'ingrés a la presó.
PERÒ, EL GRAN repte per a la premsa és aconseguir rellevància informativa per a dones que han refet la seva vida, que troben noves oportunitats. Imitació en positiu que Miguel Lorente també reclama per acabar amb el maltractament.
Si fa uns dies vam viure el malson de cinc morts de dones només en una setmana, el 2008 i en plena campanya electoral quatre assassinats masclistes en menys de 24 hores van provocar un debat sobre l'efectivitat de la llei integral sobre violència de gènere, promulgada el 2004, que va posar en qüestió el sentit i l'eficàcia de les ordres d'allunyament, entre altres mesures. Es parla de l'efecte mimètic dels maltractadors, però rarament de tot el que s'ha aconseguit pel que fa a la presa de consciència de les que no volen acceptar mai més vexacions, faltes de respecte, menyspreu, etcètera. Aquesta actitud desafiadora també pot explicar, mai justificar, l'increment d'actes violents. Als esclaus submisos tampoc se'ls matava, només quan intentaven fugir.
Notícies relacionadesCADA DIA es presenten 400 denúncies per maltractament al nostre país que han pogut evitar moltes agressions difícils de quantificar. Encara que no ho aconseguirem únicament amb això, el que és clar és que la presa de consciència de les dones és un fenomen imparable que estem obligats a fomentar. De la mateixa manera que s'hauria de redoblar esforços per utilitzar l'altaveu dels mitjans de comunicació per mostrar als homes que les actituds de domini no són acceptables a la nostra societat.
Els periodistes disposem de magnífics manuals, elaborats per professionals de la informació i experts en violència, amb recomanacions per emetre missatges responsables. Només hem d'aplicar-los i complir la nostra obligació de fer visible al màxim aquesta complexa realitat del nostre món.
