La reforma laboral, a debat (4)
De desengany en desengany
És una obligació política i col·lectiva redefinir el marc legal, i cada dia que passa és més urgent
De desengany en desengany_MEDIA_2 /
La reforma laboral té com a punt positiu que finalment algú s'ha decidit a moure fitxa en una situació que ja clamava al cel. Forçat pels nostres socis europeus i per les màximes institucions econòmiques mundials, el Govern ha actuat. Llàstima que ho hagi fet tan tard. Esperem que acabi bé, és a dir, que aconseguim fer una reforma que torni a generar expectatives.
Anem a pams. Tant els termes concrets com l'abast de la reforma laboral que ens han proposat en diferents documents disten del que requereixen les economies modernes i competitives i del que suggereixen, no només en l'àmbit internacional, sinó també grups d'experts economistes espanyols i el mateix Banc d'Espanya. El mateix president del Govern ha reconegut que la reforma laboral era necessària des de fa dues dècades. Al llarg d'aquests anys, l'economia ha experimentat un salt extraordinari en gairebé tots els àmbits, mentre la regulació del mercat de treball quedava pràcticament a l'empara de qualsevol actualització substancial que ens hauria posat en sintonia amb la resta del món desenvolupat.
EN L'ÈPOCA de bonança econòmica, quan era més fàcil fer els deures, ningú va tenir la valentia d'abordar la reforma. Fer-ho en plena crisi segur que no és el millor moment, però toca pagar el pecat de la mandra amb una penitència: reformar es fa molt més difícil perquè hi ha la creença que l'única cosa que es farà serà empitjorar les coses. Al percebre's els possibles efectes més dramàtics de la reforma, llavors es planteja de menys abast que el necessari, i això, al seu torn, accelera la urgència d'una reforma en profunditat. I així estem instal·lats en una espiral negativa que pot situar-nos fàcilment a les portes del col·lapse i del fracàs col·lectiu.
La reforma sembla que intenta quedar bé amb tothom i que corre el perill de no deixar content ningú. El decret llei del Govern és insuficient i poc desenvolupat, i li falta coherència interna i valentia. Alguns exemples ens permetran il·lustrar les seves debilitats. Així, la solució per a la reducció del contracte temporal passa per augmentar de manera progressiva la indemnització de 9 a 12 dies. Arreglar les coses amb penalitzacions és un mètode obsolet que no acostuma a funcionar. Si volem reduir el nombre de contractes temporals hem de convèncer els empresaris que regular les plantilles els resultarà menys car i més fàcil, més flexible.
No es contempla el contracte indefinit amb indemnització progressiva, que seria l'eina idònia per tractar de manera decidida la vocació respecte a aquest tipus de contracte. Es torna a incidir, per una part, en l'erràtica política de bonificacions a la contractació, quan n'està més que demostrada la ineficàcia i, per l'altra, en una generalització –sembla que més àmplia en l'última versió– del contracte de foment, que ja ha demostrat la seva incapacitat per solucionar el principal problema del nostre mercat de treball: la dualitat contractació indefinida versus contractació temporal.
Malgrat modificacions d'última hora que estenen el càrrec del pagament de vuit dies del Fogasa a tots els contractes ordinaris, continua sense haver-hi rebaixa del cost de la indemnització, que acabaran pagant els empresaris amb les seves aportacions incrementades al fons esmentat. Són més base de maquillatge a les imperfeccions que s'apreciaven.
La regulació de l'acomiadament per causes objectives és insuficient i presenta, si no es concreta més, problemes d'aplicació pràctica. La modificació col·lectiva del treball continua amb plantejaments molt intervinguts i una novetat preocupant que invita les petites empreses que no tenen representació sindical a sol·licitar els serveis dels sindicats de sector més representatius, fins a un màxim de tres representants. Una vella aspiració sindical de penetrar en el teixit de les petites empreses. Es pot arribar a donar el cas que una empresa tingui tres treballadors i que aquests sol·licitin la mediació del mateix nombre de representants sindicals que treballadors té l'empresa.
TAMPOC es demostra una voluntat de modificar el sistema de prestació per desocupació de manera que s'incentivi la recerca activa de feina i el seu enllaç ineludible amb la formació.
A més a més, en el tractament de la negociació col·lectiva s'ha perdut l'ocasió de contemplar un tracte específic a les particularitats de les milions de pimes, sensibilitat que demana la Unió Europea a través del programa SBA (Small Busines Act).
Amb aquest panorama, i encara que hi ha aspectes positius, com les mesures per afavorir l'ocupació dels joves, dubtem que la proposta de reforma serveixi perquè els mercats, les institucions i els empresaris recuperin la confiança en l'economia espanyola. Ara queda la negociació parlamentària. És una obligació política i col·lectiva redefinir el marc laboral, i cada dia que passa és més urgent. Rapidesa i valentia, no fos cas que tinguéssim un desengany més, que ja n'anem ben servits. President de Pimec.
