El vell debat educatiu

L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) té un instrument d'avaluació, que des de l'any 2000 es publica cada tres anys, per saber quin és el nivell efectiu dels coneixements i les habilitats de l'alumnat al finalitzar l'escolaritat obligatòria. És el popular Informe PISA, que fins ara ha avaluat els àmbits de lectura, matemàtiques i ciències. És una simple radiografia, molt general i sense matisos, del rendiment escolar de milions d'alumnes i d'una utilitat, si se'n fa una lectura raonablement crítica, fora de dubte. Lamentablement, ha incentivat una espècie de lliga europea escolar i ha fet que els seus resultats estadístics s'hagin utilitzat tant per al catastrofisme més banal, el xafarranxo electoralista o bé per emblanquir algunes consciències distretes. Finlàndia ocupa, de moment, l'altar major en la ruta del pelegrinatge pedagògic, mentre que aquí seguim sense conèixer i difondre els molts centres catalans, anònims i esforçats, d'igual o superior qualitat educativa.

En l'estIl dels informes

PISA, el Ministeri d'Educació acaba de publicar els resultats de la seva Avaluació General de Diagnòstic (EGD), mitjançat la qual ha avaluat les competències d'alumnes de quart de primària en centres de tot Espanya. Un esforç útil, sens dubte, però amb una metodologia tècnicament millorable i que presenta algun error més que considerable. Reflecteix un sistema educatiu de qualitat mediocre, amb un baix nivell d'excel·lència i una distribució de resultats per comunitats autònomes molt ajustada a la mitjana de punts (500), per més que l'obsessió comparativa ja faci circular la llista de comunitats llestes i tontes. Però així perdem de vista el principal: saber què s'ha d'aprendre per ser ciutadans actius i participatius, i posar-hi els recursos, col·lectivament i també personalment, perquè adquireixin aquestes competències com més estudiants millor. L'habitual tendència dels mitjans pel titular suggerent i per la comparació orgullosa o ofesa amb el veí està desactivant el valor diagnòstic de tots aquests informes.

Per la seva banda, el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya va presentar ahir els resultats de l'avaluació de tots els alumnes de sisè de primària, una prova completa i minuciosa, dissenyada i realitzada pel Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, que intenta mesurar el nivell d'adquisició d'algunes competències bàsiques, aquell imprescindible salari mínim educatiu. Les dades ja s'han fet públiques. En síntesi, la comunitat educativa catalana, l'Administració, cada centre i cada família, disposarà d'un punt de referència que li permetrà detectar el que va bé i el que no hi va, reforçar i corregir, preveure i esforçar-se. El conseller Maragall ha dit que la nau educativa catalana té un «ritme de navegació estable» i que ha estat capaç d'acomodar-se als radicals i accelerats canvis sociològics, econòmics i culturals. Vistes les dades, no sembla una opinió exagerada: el nivell mitjà és acceptable, si bé hi ha un escàs percentatge de resultats alts, la famosa excel·lència, i una obstinada tercera part del que abans denominaríem males notes, que presenta com a variable més determinant, per altra banda esperable, la relativa al nivell socioeconòmic i cultural de les famílies.

Una digressió oportuna: una estratègia que pot donar bons resultats en la reducció d'aquesta persistent taxa de mals resultats és la d'aproximar els universos, sovint allunyats o fins i tot oposats, de la família i l'escola. Dues experiències recents: una, el contracte de drets i deures que a Catalunya les famílies hauran de subscriure amb el centre escolar en el moment de la matriculació; una altra, la formació sistèmica en el gens fàcil ofici d'exercir de pares d'escolars, una categoria de ciutadans que arriben a un món neuròtic i accelerat sense manual d'instruccions i que corren el risc de sucumbir a les exigències sovint opaques que es renoven amb cada nou curs. L'experiència més recent és la del filòsof José Antonio Marina, no en va catedràtic de secundària, que comença una original iniciativa (www.universidaddepadres.es) amb l'objectiu d'ensenyar la joia i el turment de tenir un alumne/a a casa i estar al costat seu amb sentit comú.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquestes avaluacions són eines necessàries per conèixer, amb detall i continuïtat, quins resultats obtenen els usuaris del sistema educatiu, on es falla i quines són les estratègies per posar remei als dèficits. Tota aquesta informació s'ha de convertir en mapa i brúixola per orientar les pràctiques concretes de cada centre i projectar-se com una ombra amistosa i exigent de cada alumne. Quan un alumne s'examina, s'examina també la institució que l'acull. Si no adquireixen un domini real de la lectura, l'escriptura, les matemàtiques i uns coneixements bàsics culturals i científics, la cosa no funciona; i si el percentatge de graduats, tant a l'ESO com en l'ensenyament postobligatori, no és més elevat que el que els resultats recents mostren, l'escola fracassa. El debat entre el que s'ha d'aprendre i el que s'aprèn realment és tan vell com l'educació mateix.

Periodista.