La situació laboral en el gegant asiàtic
Si la Xina es para...
A diferència de la generació anterior, els explotats joves treballadors xinesos senten frustració
Si la Xina es para..._MEDIA_2 /
La crisi pot canviar moltes coses, algunes per empitjorar ¿per empitjorar molt¿, però algunes potser per millorar, sobretot a la Xina. Els analistes coincideixen a apuntar que si el gegant asiàtic passa de puntetes per la crisi econòmica en sortirà molt reforçat i que això podria canviar les dinàmiques de poder del món. Recentment, Moisés Naím, director de la revista Foreign Policy, assenyalava que el pròxim director de l'FMI podria ser l'economista xinès Zhu Min, i això significaria que un personatge recolzat pel Partit Comunista prendria unes regnes fins ara reservades a Europa. Tradicionalment, un nord-americà ocupa la direcció del Banc Mundial, i un europeu, les de l'FMI. Però anem a pams.
Abans que la Xina es converteixi en la reina del món hi ha moltes coses al seu interior que podrien comportar un canvi radical per a aquest país ¿i per al món¿, encara que no en la direcció que el PC preferiria. Les últimes setmanes, la premsa, sobretot l'anglosaxona, s'ha fet ressò de la vaga de 20 dies dels treballadors de les quatre superfàbriques d'Honda Motors al sud del país i de l'onada de suïcidis ¿10 en un any¿ a la planta de Foxconn, un gegant de l'electrònica que fabrica productes per a Apple i LG. Els dos conflictes han acabat amb augments de sou dels treballadors. A Honda cobraven entre 90 i 120 euros al mes i ara en cobraran uns 150. Es tracta de dues victòries laborals molt significatives en una Xina que s'ha construït sobre la base d'una mà d'obra extremadament barata, esclava, i on els sindicats independents estan prohibits. El debat està servit: si els treballadors xinesos reclamen els seus drets, ¿veurem el final del low cost xinès? I si això succeeix, encara que sigui en un període a cinc o 10 anys vista, ¿com afectarà les economies europea i nord-americana, que fabriquen a la Xina no perquè sigui el país més preparat, sinó perquè és el més barat? ¿I llavors, qui serà la nova Xina? ¿Malàisia, Tailàndia, Vietnam, Europa de l'Est...? No tot és Àsia quan parlem de mà d'obra barata. En un món global, les empreses avui són aquí i demà allà, i això canvia moltes coses per als treballadors, per als sindicats i per als governs.
No és nou que els intel·lectuals especialitzats a la Xina es preguntin fins quan la classe mitjana alta urbana xinesa acceptarà la tutela del Partit Comunista i si no voldrà més capacitat d'intervenció, més privilegis, cosa que podria conduir el país cap a una reforma política potser democràtica. Qui ho sap. Però en aquest moment sembla entrar en joc una nova variant molt poderosa: la classe obrera. Si fins ara els treballadors d'origen rural que emigren en massa a les ciutats creien cegament en l'abundància econòmica de les reformes ¿el socialisme de mercat, on tothom pot fer-se ric a base de treballar, d'esforç¿, actualment hi ha una nova generació frustrada. I no són els fills únics de la classe mitjana, amb estudis universitaris, que no aconsegueixen complir les seves altes expectatives ni reproduir la riquesa que van crear els seus pares, sinó que són els fills de pagesos i obrers que no aconsegueixen sortir d'aquesta casella social.
Els que es van suïcidar saltant dels gratacels de la Foxconn eren joves de 19 a 23 anys que estaven en una situació de desemparament psicològic total. No és que treballessin en una fàbrica bruta on no els pagaven a temps ¿un clàssic a la Xina¿; la seva crisi radica en la falta d'expectatives per una feina alienant, en cadena, on se'ls prohibeix parlar amb els altres treballadors i on no seran mai ascendits a res. I aquests gairebé nens marquen una altra diferència generacional respecte dels seus pares. Abans s'emigrava a les ciutats per enviar diners als pobles i mantenir la família; dona, fills i pares. Ara s'emigra per a un mateix, per deixar una situació de misèria i formar part de la classe mitjana baixa urbana que va canviar la cara del país. No hi ha una família esperant: molt pitjor, estan sols, amb el pes de la història, han de triomfar o fracassaran no només davant dels seus pares, sinó davant de la societat de l'opulència que s'ha construït a la Xina. I salten.
Però aquesta generació marca un canvi dramàtic: ja no té por d'organitzar-se ni de fer vaga, encara que estigui prohibit, i també ha perdut la por de morir. És clar que el canvi a la Xina no serà d'avui per demà, sinó gradual. Hi ha encara moltíssima gent pobra que necessita treballar en fàbriques sota condicions infrahumanes i que d'aquesta manera alimenta un creixement pròsper, a més de les nostres botigues i les multinacionals occidentals. Però hi ha un inici de canvi on ningú l'esperava. Si la Xina no supera tranquil·lament la crisi econòmica, ¿acceptaran els treballadors una desocupació massiva? ¿Acceptarà una classe obrera ja més madura un empitjorament, si és possible, de les seves condicions laborals? Els treballadors d'Honda van rebre el suport de professors, intel·lectuals i activistes xinesos. Si les demandes de millores es traslladen a les ciutats, ¿és possible avui un altre Tiananmen a la Xina? Esperem que no i que es negociï un canvi social i polític. Periodista resident a la Xina.
*Analista de China-files.com.
