Petit observatori
El gran món dels diminutius
La meva tendència a usar diminutius sempre ha estat escassa. Potser és que a vegades em fan vergonya. Naturalment, és raonable que una muntanya petita la qualifiquem de muntanyeta. I és normal que parlem d'una tauleta. Però hi ha molts diminutius –també en la literatura dolenta– que es fan servir per crear una reacció d'entendriment. Les floretes del prat. Un noiet molt agradable.
«En Quimet és el reietó de la casa». No sé si en castellà també existeix, però en català hi ha casos de dos diminutius que s'enganxen a la mateixa paraula. No n'hi ha prou amb el «reiet», sinó que s'ha de dir el «reietó».
A vegades, és curiós, es fa servir el diminutiu a la contra. Qui s'ha comprat un gran pis explica a l'amic que s'ha comprat un piset. O que amb una operació econòmica ha fet algun dineret.
O sigui que els diminutius no són de fiar, i pràcticament només encaixen amb naturalitat en les observacions del món infantil. «El meu fill encara és petitet, només té tres anyets». «Sí, la nena és gracioseta». Però en el món adult hi ha uns diminutius que de graciosos no en tenen gaire. Recordo que bastants anys després d'haver acabat el batxillerat, em vaig trobar pel carrer un antic company d'escola que s'havia fet capellà. Una vocació molt respectable, comparada amb la meva d'aprenent d'escriptor. Amablement, em va preguntar: «I què, ¿encara escrius els teus articlets?». Sense voler, em va sortir immediatament aquesta resposta: «Sí. ¿I tu encara dius les teves missetes?».
Va ser una rapidíssima reacció automàtica, que no vaig poder evitar –hauria pogut dir: «Sí, encara escric», i prou, però aquell diminutiu em devia punxar, i si en aquests moments encara el recordo vol dir que m'he penedit d'haver jugat als diminutius. Perquè els diminutius també poden molestar. «És un actoret, un escriptoret, un politiquet...». Però el pitjor, potser, és quan qui utilitza el diminutiu exagera la seva prepotència i instintivament mostra la seva capacitat de menyspreu davant les lleis. En la investigació del cas Pretòria s'ha trobat una gravació en la qual es pot sentir –parlant de com es pot cometre una irregularitat sense que consti– que un dels protagonistes demana a un funcionari el següent: «Busqui una determinada clausuleta»...
El món dels diminutius té un camp d'interpretació molt gran. O grandet.
