Ni 'panem' ni 'circenses'

La tàctica de José Luis Rodríguez Zapatero de guanyar temps i de distreure el personal, amb l'habitual opi del poble en forma de futbol, sembla que no acaba de prosperar. Primer, perquè aquí la garantia d'uns mínims de subsistència, de moment i pel que fa als indigents, nomes l'han assumit Càritas, parròquies com Santa María Reina, Pompeia i algunes oenegés. No com d'altres, que regalen una màquina de cosir a una guatemalenca indígena a l'estil d'Evita Duarte de Perón. En segon lloc, l'ensopegada de la Roja en el primer partit del Mundial fa dubtar que el fervor futbolístic i nacionalista permeti passar l'estiu a base dels mètodes de lSSRq«aquí caic i allà m'aixeco» o el «qui dia passa, any empeny». I, per si fos poc, ara resulta que Sogecable provoca el concurs de creditors de Mediapro i crea, com és lògic, alguna inquietud sobre les retransmissions dels partits i sobre el finançament dels clubs.

Per cert, en aquests moments de cohabitació, ¿algú ens podria explicar els detalls del nou contracte Barça-Mediapro i si té aval bancari?

AIXÍ, DONCS, Zapatero se'n va, just quan es redacten aquestes ratlles, a la seva última reunió de la Unió Europea en qualitat de president rotatiu de torn. Hi va per prometre que farà els deures que els socis comunitaris li imposin, entre altres raons, perquè ja hi va escarmentat per un stop and go del Banc Central Europeu al qual Espanya ha de tornar el dia 1 de juliol els 80.000 milions d'euros que li va prestar ara fa un any. L'edició alemanya del Financial Times va disparar les alarmes al dir que Espanya podria necessitar el rescat del nou fons europeu d'estabilitat que s'ha creat amb uns recursos de 440.000 milions d'euros. D'altres veus preocupants van referir-se a una possible intervenció a la grega i al fet que Espanya ja s'enduu el 17% del total de crèdits del Banc Central Europeu a les entitats de crèdit.

En realitat, en el deute, com en tantes coses, Spain is different, perquè té un dels nivells més baixos de deute públic de l'eurozona (un 53% del PIB) i perquè el seu problema de veritat està en el sector privat, que té un endeutament equivalent al 178% del PIB. I això és vàlid tant per al bancs, i sobretot les caixes, com per a les grans empreses que Michael Lewitt descriu com a ostatges dels grups d'interessos amb enorme poder fàctic. En efecte, afirma que les democràcies occidentals són ara l'instrument genuflex i captiu d'uns grups de pressió transversals i sectorials que anteposen els seus interessos als de la societat en el seu conjunt. El resultat és, naturalment, que es fa la redistribució de la riquesa encara més a favor dels privilegiats, en lloc de crear riquesa per a tota la societat. Tal com va dir Helmuth Schmidt, els beneficis d'avui han de ser les inversions de demà i els llocs de treball de demà passat. En relació amb aquestes empreses mastodòntiques com ara les del Seopan, que sempre suren al costat del poder encara que hi hagi canvis de signe contrari, cal tenir present que l'última que va col·locar una emissió a l'exterior va ser OHL l'abril passat i que, a més a més, ho va fer al 7,3%.

La setmana, i el semestre, s'ha tancat amb la visita a Madrid del director gerent del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, fent una mena de consulta de metges que intenta evitar un rescat catastròfic i de possible efecte dòmino. Rodríguez Zapatero haurà tancat penosament aquest semestre anunciat de manera triomfal que, sense haver fet prèviament el fatxenda, potser no hauria acabat en un ridícul tan gran.

I EL GOVERNADOR del Banc d'Espanya es veurà obligat a publicar les proves de solvència dels bancs i les caixes (agafa't fort), cosa que, naturalment, pot obligar les entitats a liquidar la situació, per exemple, de les empreses constructores i promotores que calgui deixar caure per tal de netejar els elements tòxics del sistema. Tal com diuen a la City de Londres, hi ha moments en què cal separar les ovelles i les cabres. I s'ha de recordar que en una unió monetària, un país membre ja no està facultat per escampar la liquiditat unilateralment.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

De moment, parlarem de reforma laboral amb l'excusa que la reducció dels costos passa per una rebaixa salarial quan, en definitiva, si es vol guanyar productivitat i competitivitat, s'ha d'actuar sobre factors com ara la logística (ample de via europeu, supressió de peatges, corredor del Mediterrani, etcètera), que incideixen sobre el preu final molt més que no pas la mà d'obra. Sembla que s'obliden els serveis públics amb tarifes abusives tant per a les empreses com per als consumidors i que escandalosament segueixen rebent permisos per apujar l'aigua, el gas, l'electricitat, els telèfons, les comissions bancàries o les autopistes. Que són, com a més fiscalment intocables, els que no s'han d'estrènyer mai el cinturó.

Advocat.