Retorn al passat

Un no es pot escapar del seu passat. Això ho sabia molt bé el protagonista de la pel·lícula de Jacques Tourneur: malgrat amagar-se a l'últim refugi, era conscient que el passat l'acabaria atrapant. El món de la música viu instal·lat en un perpetu déjà vu.

La reedició d'Exile on main St., dels Rolling Stones, i el documental corresponent en són un bon exemple: àlbum fetitxe de tota una generació que ronda o supera els 60 anys. Fa unes setmanes, l'Screamin Festival va reunir a Calella fans del rock and roll primerenc. Es va poder veure figures llegendàries, com Sleepy La Beef, amb els 70 més que complerts, tocant davant d'un públic vingut de tot Europa que podien ser els seus fills o néts. Més pròxim, el Primavera Sound ha demostrat que fins i tot els indies són humans: les seves últimes edicions han estat pastura del retorn als anys 80 i els 90. ¡Qui li havia de dir a una premsa entesa que criticava les reunions dels dinosaures del rock que els Pixies serien els següents! Llei de vida, amics, nostàlgia pròpia de qui compleix anys, o sigui, tots. De sobte, revisitem cançons, amics, llocs, fets, nòvies, deixem anar la llagrimeta o ens agafa per recuperar el temps perdut. En la meva joventut els de trenta anys de llavors, anomenats joves carrosses, reivindicaven el pop dels anys 60 i el seu lloc al món; més tard ens va tocar a nosaltres; els anys de la movida sembla que es revisiten fins al pur avorriment...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Va ser llavors quan ho vaig entendre: ¿no viuen al Londres del Swingin London i del punk; al New York dels temps del Village, la Factory i el GBGB; a la França de la chanson els ye-yés i el maig, i a la Catalunya de l'enyorança per la Nova Cançó i Canet Rock? I em pregunto: ¿és necessari fer un pas enrere per continuar endavant, o ja ens va bé així?, ¿per què un té sempre la sensació d'haver sentit abans aquesta o aquella cançó?: la influència de Joy Division, el nou Gaingsbourg… Així, fins a avorrir.

Diuen que tot és cíclic, però, ¿no deu ser que la pel·lícula ja no dóna per més? Jo crec que a nosaltres ens passa com al Gatsby de Scott Fitzgerald. Ell volia realitzar el seu somni repetint el passat i al final descobreix que el passat ja és mort, que el present és una farsa i que no hi ha futur.