¿Espanya sense Catalunya?

Com que ja sembla clar que el debat sobre la independència de Catalunya tindrà un pes important en la pròxima campanya electoral (vegi's la recollida de firmes per a la iniciativa popular, les acusacions del PSC contra Artur Mas, les tribulacions del Tribunal Constitucional, les consultes locals, les enquestes, etcètera) no estaria de més analitzar una de les claus de la qüestió, que no és cap altra que intentar preveure la reacció de la resta d'Espanya. El documental Adéu Espanya?, de TV-3, ens proposava tres exemples, el Quebec, Groenlàndia i Escòcia, que al meu entendre són molt diferents del cas català. El treball cometia un error de partida al plantejar l'oposició d'Espanya a la secessió de Catalunya com una mera qüestió de cultura democràtica, mentre que en els exemples esmentats la secessió era negociable (Quebec i Escòcia) o simplement acceptada (Groenlàndia). Resultava incomplet en aquest aspecte. Per sort, uns dies després, un altre reportatge, El laberint, dirigit per Jordi Mercader, ens donava les respostes que faltaven.

VA SeR en aquest treball on vam trobar la intervenció a la vegada més sincera i il·lustrativa del pensament espanyol, la de l'expresident socialista de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, que es dirigia així a un hipotètic independentista: «¿I vostè per al conjunt què pensa? ¿Com ho deixem això?» Leguina òbviament ni té ni espera resposta, perquè els espanyols no es poden entendre ells mateixos sense Catalunya. Vulguem o no, formem part de la seva identitat, ens inclou, i, si ens en anem, aquesta identificació nacional quedarà greument tocada, si no parcialment destruïda. Estaran incomplets. No sabran què són.

Això no li passa a un canadenc d'Alberta, que és capaç d'imaginar-se el seu país sense el Quebec, ni a un anglès, a qui en el fons li és igual el que facin els escocesos, ni encara menys a un danès, que no pensa en la gegantina Groenlàndia quan perfila el contorn de la seva nació. En aquest sentit, podem afirmar que el problema entre Catalunya i Espanya és prepolític, conceptual abans que jurídic, d'arrel clarament identitària. Encara que el nou nacionalisme espanyol digui que només el preocupen les persones, el factor territorial és determinant per a ells. La raó és que des del moment en què Castella es va suïcidar com a nació per passar a encarnar una entitat superior anomenada Espanya (un concepte bàsicament geogràfic, l'ideal d'unió ibèrica), els ciutadans que hi combreguen no tenen cap altra identitat (llegeixi's mapa) al qual acollir-se. I una Espanya sense Catalunya ja no seria Espanya. Seria una altra cosa. ¿Però què? Per això no ens hem d'enganyar. La secessió seria un procés traumàtic per a la gran majoria d'espanyols, incloent-hi aquí molts milers, si no milions, de ciutadans catalans (encara que aquí es viuria sense tant dramatisme).

Al seu dia, Pasqual Maragall va proposar que es busqués un nom per a la selecció d'hoquei sobre patins d'Espanya sense Catalunya. Probablement sense voler, l'expresident hi tocava de mig a mig. Espanya no se sap veure, reconèixer, imaginar-se, sense Catalunya. La forma de la península ibèrica, la imatge d'aquest mapa incomplet al qual li falta Portugal (d'aquí aquella sensació històrica de ser un projecte inacabat) està gravat a foc en el seu imaginari. Ho explicaré amb un exemple. No crec que la societat espanyola estigués disposada a anar a la guerra amb el Marroc si un dia Ceuta i Melilla decidissin (cas bastant improbable, per una altra part) unir-se al regne alauita. No dic que no hi hagués una resposta contundent, amb les seves escaramusses pseudobèl·liques i forcejaments diplomàtics. Però quan dic guerra em refereixo a enviar els fills al camp de batalla. Espanya pot ser Espanya sense Ceuta i Melilla, però no sense Catalunya o Euskadi.

El catedràtic de Ciència Política i independentista Hèctor López Bofill ja ha advertit que la reacció d'Espanya a la independència, lluny de la candidesa que transmetien les intervencions d'Adéu Espanya?, seria «ferotge». I una altra vegada hem de tornar al treball de Jordi Mercader per endevinar que López Bofill té raó. José María Aznar adverteix que «el que no es pot pensar és que el conjunt del país hi assistirà [a una secessió] impassible». ¿Fins on estarien disposats a arribar? Heus aquí la gran incògnita.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per això, són una mica fútils els intents d'encarar una eventual separació amb un discurs bonista a l'estil d'«aquí no passa res» i «l'endemà, tan amics», perquè això no serà així. A l'altra part no hi haurà comprensió ni cordialitat, sinó tot al contrari. I precisament és aquesta constatació la que explica la pujada del sobiranisme els últims anys. Perquè aquest augment no s'ha produït tant a favor d'una idea en positiu, la d'una Catalunya independent, una espècie d'Holanda mediterrània, com contra una concepció d'Espanya que empresona els seus components i no els reconeix com a tals. El drama d'Espanya és que potser només serà viable el dia que sigui capaç d'imaginar-se sense algun dels seus membres. Tot i que, veient les enquestes, potser ja és massa tard.

Periodista.