Una finestra a l'esperança

Avegades em pregunto què hi deu haver al darrere de Zapatero, i no vull aventurar una resposta. Prefereixo el misteri insondable del dubte, ja que no és propi d'un ésser raonable persistir en la seva posició enmig del fracàs gairebé absolut de la seva política i del seu projecte. ¿En veritat és l'autor del projecte polític que l'ha portat a implantar tant de neguit i de rancúnia, tal paranoia de fantasmes del passat, del pitjor ahir d'aquest país? Em resisteixo a creure que tot plegat sigui fruit de la ment de qui era el meu amic i bon xicot de Lleó. Hi havia en ell un fonament d'esperança, una superació del passat fratricida d'Espanya. Hi insisteixo: em resisteixo a creure que tot el que succeeix sigui atribuïble a ell, a la seva temerària obstinació, a aquesta freda mirada metàl·lica, com em deia un convicte catedràtic d'esquerres. Per això fa uns anys vaig escriure capciosament un article titulat La partitura de Mozart (La Razón, 30-IV-2006), que potser pocs van entendre. Aleshores tenia por de les tremendes paraules de Dant al Cant V, l'Infern, de la Divina Comèdia: «¡Oh vosaltres, els que aquí entreu, abandoneu tota

esperança!».

TOT i AIXÍ, no he abandonat encara l'última esperança, ja que la veritat alliberarà la nostra imaginació per esperar un dia nítid, després de la tempesta social i política que vivim. Sempre es dóna una causa per redreçar el camí. Aquesta causa, avui precària, serà el sentit comú, i qui sap si no la justícia o la Unió Europea. Si la política es desentén de la justícia, es desaprofita la seva tutela cupular, i tota la societat queda sense resguard, a la mercè dels elements de la naturalesa. Res és possible si s'infringeixen les lleis supremes de la natura. No en va el geni de la manipulació de la política, Maquiavel, atorga al polític (el Príncep) una imprescindible qualitat: la virtù, és a dir, la sort o la fortuna. Una connotació que no ha acompanyat Zapatero durant el seu sexenni en el poder.

Un governant no només ha de ser prudent, respectuós amb els ciutadans i els seus costums –una cosa que Maquiavel no predicava–, sinó que ni pot enganyar els seus semblants ni menys encara desatendre les seves demandes o opinions. Avui, com mai, el governant ha d'escoltar la veu del carrer; el contrari al que va fer Felipe González en el seu desafortunat mandat final referint-se a l'«opinió publicada», o Aznar al ignorar les manifestacions en el seu segon mandat. El divorci del poble destrueix la legitimitat gairebé sempre. És un axioma del poder des dels temps de la polis grega en els balbucejos de la democràcia. González va aprendre la lliçó de tal manera que avui s'ha tornat la garantia de l'esperança aquí i enllà dels Pirineus. Els mercats i les institucions internacionals hi fien i se'n fien, perquè ha reacreditat la seva astúcia i la seva prudència a l'afrontar els problemes i reptes de la societat davant la crisi que patim. Una societat despullada, sense cauteles ni categories que la mantinguin dempeus, sense l'escala bàsica de valors que ordenen la convivència i la tranquil·litat dels pobles. Em resisteixo a pensar que la ruptura de la nostra escala de valors sigui fruit d'una filosofia social del PSOE que tants exemples va atorgar de seny i prudència al llarg de la transició. Trencar tot això equival a tornar a començar, però a partir de ferides i ressentiments que distorsionen la perspectiva de les coses i que dificulten els esquemes del bon

govern.

Tot això no té lloc dins de la conducta d'un gran partit com és el PSOE. Em resisteixo a creure que tot el que passa sigui només producte d'una errada òptica dels socialistes. ¿No deuen ser ells, precisament, les primeres víctimes d'aquesta monumental distorsió que tantes desconfiances genera als mercats, a la UE, als EUA, a les finances internacionals? González és avui per a alguns el màxim avalista per sortir d'aquest túnel, en el supòsit de no acudir aviat a les urnes, l'altre remei hipotètic. Els socialistes atresoren encara ments de llum suficient per il·luminar les vies que condueixin cap a l'esperança, i que ens allunyin d'aquest infern del Dant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

PERO, toT AIXÒ sense vendettes ni caïnismes. En la història política d'Espanya hi va haver un excés de caïnismes, i no ens van conduir mai al bon camí, a la construcció dels ponts del diàleg i d'entesa, sense els quals resulta improbable superar els errors i les desgràcies. Aquesta hora present exigeix tot això en dosis massives i solidàries. Primer, el poble; després, les conveniències dels partits polítics. Sense tot això no es donarà l'oportunitat de plantejar correctament les coses, i de rectificar els errors del dispendi i de la discòrdia. Crec fermament que el PSOE avui és la víctima principal d'unes idees i uns errors induïts per les erràtiques polítiques de Zapatero. És el partit el que ha de prendre la iniciativa, treure'ns d'aquest pou de pessimisme en què tristament habitem. Ciceró ho va avisar amb molta raó més de 2.000 anys enrere: «La pàtria, Catilina, així actua i en certa manera callada et diu: vés-te'n» (Catilinària I). Jo prefereixo això a la tràgica sentència del Cant V de la Divina Comèdia. Avui, més que mai, els ciutadans ens mereixem l'esperança.

Exdiputat del PP.