Una violència que no pot cessar

Desconcerta llegir les anàlisis relatives al deplorable augment de la violència contra les dones que s'ha produït aquest any i que s'afirmi que l'augment de la violència està relacionat amb la crisi econòmica. Quan fa 10 anys la mitjana de dones mortes anualment a mans d'homes era de 60 a 80, ¿quina crisi vivíem? L'any de xifres més baixes d'assassinades, amb només 52, va ser el 2009, quan ens trobàvem en el punt àlgid de la crisi. El màxim nombre de víctimes fins ara –documentades– és del 2006, quan ni tan sols es veia venir la crisi.

Sorprèn més que cap dels experts s'expliqui a què es deu que, mentre augmenten els feminicidis, les denúncies disminueixen, i produeix indignació que s'expliqui la desatenció de les víctimes dient quenoméshavien denunciat 6 de les 33 assassinades fins a aquell moment

–segons xifres oficials, que sempre són més modestes que les que comptabilitzem les organitzacions feministes–, a més a més de les dues greument ferides que no faran créixer l'estadística, ja excessivament grossa per permetre la comoditat dels ministeris responsables.

Aquestes sis dones, la petitesa numèrica de les quals resulta menyspreable per als analistes del fenomen, havien confiat en la protecció que havia de prestar-los l'Estat democràtic i avançat del nostre país. Van acudir a la policia, van esperar resolució judicial, i alguna, com la filla de la víctima del 30 de juny a La Guancha (Tenerife), va obtenir una ordre d'allunyament del seu botxí i aquest es va venjar assassinant la mare, a qui, per a més escarni, havia amenaçat de mort repetidament. Diversos testimonis –ens relata la crònica periodística– van explicar a les autoritats que l'agressor havia picat la porta de la vivenda en diverses ocasions i amenaçat els seus habitants. Però cap de les dues, ni la filla

–que va poder fugir– ni la mare, van obtenir una protecció eficaç davant de l'enemic, un sol home armat amb un pal. Aquestes sis dones abandonades per les forces de l'ordre, per l'Administració de justícia, pel delegat del Govern, institucions totes que hem constituït perquè ens protegeixin en compliment del mandat constitucional, van ser oblidades a la seva sort al seu propi poble i al seu propi domicili. I a cap dels que tenien l'obligació de vetllar per la seva seguretat se'ls demanaran responsabilitats, ni administratives ni penals, ni s'indemnitzaran els hereus de les víctimes. ¿És tan sorprenent, per tant, que les altres 26 dones assassinades no presentessin denúncia?

Una de les explicacions més irritants sobre la causa de la massacre de dones és la que atribueix la culpa a la mateixa víctima. Diàriament la televisió ens transmet el missatge de la ministra d'Igualtat, de la consellera de Benestar Social o del delegat del Govern, instant les dones a denunciar el maltractament. El to, les paraules i la intenció del comunicat indiquen que només la dona és la responsable del fet que no se l'hagi pogut protegir. Ella és confiada, imprudent, curta de gambals, no atén els senyals de perill, considera les estúpides promeses del maltractador i, sobretot, portada d'un romanticisme absurd, n'està enamorada i li perdona qualsevol violència. Però ¿a qui s'han d'atribuir les conseqüències d'aquesta violència quan en més d'una i de cent ocasions, a instàncies meves, una clienta del meu bufet presenta denúncia i la policia es limita a escriure-la i dir-li que torni a casa, que ja citaran el marit? I ¿a qui se li ha d'atribuir la culpa del tràgic resultat de la violència continuada que un home exerceix sobre la seva dona quan després d'¡anys! de tramitar procediments –penals i civils– contra un maltractador, aquest resulta absolt i torna a la casa per assassinar a qui va gosar enfrontar-se-li?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La campanya sostinguda que han portat a terme les associacions d'homes separats assegurant que les dones presenten denúncies falses, recolzats molt eficaçment per diversos jutges i fiscals, ha tingut èxit. Les conseqüències d'aquesta persecució a què els masclistes de tota estofa han sotmès les seves víctimes les estem vivint ara. Davant d'aquesta ofensiva, tant les institucions com la societat haurien d'haver estat més bel·ligerants. Era inacceptable que es difonguessin diàriament als mitjans de comunicació les declaracions d'homes que asseguraven ser ells les víctimes de maltractament, que fossin convidats a programes de televisió i de ràdio, incloent les cadenes públiques, a exposar històries dramàtiques de persecució i injustícia, i que, en el súmmum de la parcialitat, fiscals i jutges asseguressin que el fenomen de les denúncies falses estava molt estès. El resultat és que cada vegada més s'arxiven les causes sense cap mena d'investigació, cada vegada hi ha més absolucions i cada vegada es desatén en una proporció més elevada les denunciants, a les quals es considera mentideres i aprofitades. ¿Pot sorprendre, llavors, que les dones que pateixen maltractament no denunciïn? ¿Algú es pot, en conseqüència, sorprendre del fet que el nombre de víctimes hagi augmentat?

Advocada.