El futur dels emergents

Fa uns quants anys comentava als meus col·legues del IESE que, amb la globalització, les crisis econòmiques serien més profundes del que ho havien estat fins llavors. El meu raonament és que, fa unes dècades, les economies dels diferents països estaven moderadament interconnectades, de manera que quan un país entrava en recessió, trigava un cert temps a encomanar els seus mals als països veïns, i així difícilment diversos països tenien simultàniament problemes. L'última crisi que vam patir, la del 1993, va començar als Estats Units el 1991. El 1992 es va traslladar a Europa i a Espanya, amb els Jocs Olímpics i l'Expo de Sevilla, no ens va arribar fins al 1993. Va venir, va ser profunda, però sabíem que duraria poc. Quan va arribar a Espanya, els Estats Units ja estaven remuntant, de manera que era fàcil veure que la conjuntura internacional empenyeria la nostra economia i ens faria tirar endavant, i així va passar. En general, les persones a qui comentava aquestes idees em deien que això no tenia per què ser així i no em prestaven gaire atenció en aquest punt. Encara que ningú em va dir mai en què fallava el meu raonament.

Quinze anys després, les economies avançades estan molt més interconnectades. És la famosa globalització. Ara, els mals d'un país es traslladen en poc temps als altres, de manera que els països han entrat en recessió gairebé simultàniament. I no tenim cap país locomotora que estigui sortint de la crisi i empenyi els altres. Això fa que sigui més profunda i que comptem amb menys mecanismes de sortida. Un país desenvolupat creix, en circumstàncies normals, entre un 1% i un 4% a l'any, i en moments de recessió experimenta un decreixement, fins ara, que oscil·la sempre entre 0 i menys el 2%. Fins a quin punt és greu aquesta crisi que l'any passat diverses economies van tenir un decreixement del menys 4%.

¿Quina solució ens queda davant d'aquesta situació de decreixement en molts casos? Doncs comptar amb l'ajuda de les economies emergents. Principalment de la Xina i el Brasil. A aquests països també els afecta la crisi, però tenen un mercat intern emergent que mou l'economia. Un país en desenvolupament, en època de bonança, creix entre el 5% i el 7%. La Xina, fins i tot el 10%. Quan l'economia d'aquests països emergents pateix una frenada, continua creixent, encara que a un ritme més baix. La Xina va tenir l'any passat un creixement del 8%. Per això possiblement seran aquests països els que ens faran sortir del forat.

En una tertúlia recent amb alguns empresaris em preguntaven –arran de la meva estada recent a Xangai fent classe– com veia la Xina. Més que una valoració de com veig la Xina, faré una valoració de com veig Occident respecte a l'Àsia. Quan em pregunten sobre això, una cosa que és força freqüent, responc amb una altra pregunta: ¿com veus tu Holanda? Fan cara de pòquer. Holanda és un país ric i molt desenvolupat. Amb un nivell de vida envejable, etcètera. Però és un país que no pinta res al món. ¿Per què? Doncs perquè amb prou feines té 15 milions d'habitants.

El mateix passa amb Occident. Entre Europa, els Estats Units, el Canadà i Austràlia no arribem ni als 1.000 milions d'habitants i sense créixer, i el que creixem és per la immigració. La població autòctona està en declivi. En canvi, l'Àsia

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

–la Xina, l'Índia i el Sud-est Asiàtic– suma més de 3.000 milions d'habitants, i va creixent. Això sempre ha estat així, i no ha passat mai res. Sí, però ara les coses estan canviant, i aquests països s'estan desenvolupant, i tenen molt per desenvolupar. Si Espanya, amb 45 milions d'habitants, en tres dècades va passar d'un règim de supervivència a ser un país desenvolupat, l'Àsia, cada dècada, donarà la benvinguda al desenvolupament a 100 milions de persones. Això significa que li queden moltes dècades de desenvolupament econòmic i de creixements del 8% al 10%. Comença la Xina, després ve l'Índia, i continuen Tailàndia, Malàisia, etcètera, perquè al final els arribi el torn al Vietnam, Cambodja i altres països. Això, unit a la decrepitud moral i de falta d'esforç que impregna Occident, significarà una contínua pèrdua de pes econòmic, social i polític d'Occident respecte a l'Àsia. En la segona meitat d'aquest segle, a Occident, serem molt rics, però pintarem al món el mateix que ara hi pinta Holanda: res. I ho tindrem merescut, per cansament, per vellesa i per falta d'il·lusió. Esperem que algú ens ho resolgui tot. Ens ho hem de resoldre nosaltres. Hem de treballar. Ha d'augmentar la població, però ha d'augmentar l'autòctona. Hem d'il·lusionar-nos i hem d'arriscar.

EL que està passant a l'Àfrica és molt interessant. Aviat li pot arribar el torn. I serà de la mà de la Xina i del Brasil, per a la vergonya d'Occident, que s'ha passat dècades ignorant el continent. O reaccionem o no pintarem res. De l'Àfrica en parlaré en un altre article. Professor del IESE.