Campi qui pugui a l'Àsia Central

Les notícies procedents de l'Àsia Central han ocupat les primeres planes de la premsa les últimes setmanes. En ple estiu, comença a quedar clar que hi ha un vincle entre el desenvolupament de la guerra a l'Afganistan, els successos al Kirguizistan, la tensió al voltant de l'Iran i els recels russos i xinesos.

Anem a la primera qüestió i la més evident: la guerra de l'Afganistan va cada vegada pitjor per al bàndol aliat. El generalMcChrystalva ser destituït pel president Obamael 24 de juny passat, un succés excepcional en la història recent nord-americana. Però, segons s'ha pogut saber, les seves polèmiques declaracions a la revistaRolling Stoneno van ser sinó l'empenta final, atès que, a començaments d'aquest mateix mes, el militar hauria fet una estimació extremadament pessimista de la guerra, durant una reunió amb els ministres de Defensa de l'OTAN. L'acte va coincidir amb la paràlisi de la gran ofensiva de les tropes aliades a l'Afganistan, llançada al febrer d'aquest mateix any.

Retrocedim en el temps: a mitjans d'abril, quan ja es veia que l'ofensiva contra el talibà no prosperava com calia, esclata la revolta al Kirguizistan. Cau el presidentBakíev i s'inicia un període d'inestabilitat que acaba, al juny, en els disturbis interètnics entre kirguisos i uzbeks a les portes de la vall del Ferganà, al sud del país. La suposada mà negra darrere dels disturbis s'ha atribuït al deposat president, a les màfies, a extremistes islàmics i fins i tot als russos. Però, en realitat, el Kirguizistan és l'únic país de l'Àsia Central on els nord-americans encara controlen una base aèria, vital per al proveïment de les seves tropes a l'Afganistan. No només això: el Kirguizistan també és l'únic país de l'Àsia Central on va triomfar una d'aquellesrevolucions de colors,després de la georgiana i la ucraïnesa. Els mateixos nord-americans no s'han esforçat gaire a amagar que darrere d'aquelles revoltesespontànieshi van estar ells mateixos movent milions de dòlars i exercint tota mena de pressions.

La del Kirguizistan va tenir lloc el 2005 i va portarBakíeval poder. Però, amb el temps, aquest va anar caient en l'òrbita russa. Al final, només la cobdícia de l'autòcrata permetia als nord-americans continuar mantenint la base de Manas, al voltant de la qual la família del president feia tota mena de negocis. Així que una revolta ben orquestrada va enderrocarBakíev, que es va escapar a Bielorússia, país aliat de Moscou. Els russos, atrapats per sorpresa, no hi van intervenir, malgrat les reiterades peticions d'ajuda de la primera ministra kirguís,Rosa Otumbaieva.

Als russos no els agrada aquesta presència occidental al Kirguizistan, i encara menys el seu perpetu i descarat rerefons conspiratiu. Però el presidentMedvédev es va entendre ambObama, perquè amb la crisi econòmica no és moment per a baralles; a més, segons creuen els russos, el Kirguizistan tornarà a l'òrbita de Moscou. Per tant, el que passi a l'Afganistan espanta els russos, i, sense el control de la base de Manas, l'esforç militar nord-americà quedaria col·lapsat. De fet, els mateixos russos col·laboren amb el suport logístic als aliats, entre aquests, Espanya. Però als xinesos encara els fa menys gràcia la situació i miren amb recel una Rússia pusil·lànime que pogués convertir-se en cavall de Troia dels occidentals (i els islamistes radicals) a les portes de la seva problemàtica província musulmana de Xinjiang. I han reaccionat com millor saben: agitant el seu ascendent financer sobre els Estats Units. Això explica la seva resistència a revaloritzar el iuan, contribuint així a mantenir la pressió crítica sobre els mercats financers nord-americans.

Aquests estan en una situació de tanta dependència que fins i tot haurien de demanar permís als xinesos per atacar l'Iran. Però no així els israelians: d'aquí prové el rumor que podrien desencadenar un atac contra les suposades instal·lacions nuclears iranianes, com a forma de pressió en paral·lel a les sancions econòmiques. Mentrestant, els iranians juguen les seves pròpies cartes a fons. S'han acostat molt al Tadjikistan, país situat entre el Kirguizistan i l'Afganistan, de població persa. Però també han establert ponts amb el Pakistan, per exemple. Es veu que el servei secret pakistanès (ISI) els va donar un cop de mà en la captura d'Abdul Malik Rigi, el líder de Iundullah, el grup islamista i balutxi que combatia a l'interior de l'Iran i que, segons diuen, rebia ajuda directa dels nord-americans (Rigiva ser capturat al febrer, mentre volava en un avió de línia kirguís en direcció a Manas).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tots aquests moviments, aparentment erràtics, són l'expressió d'un campi qui pugui: els nord-americans s'estan enfonsant a l'Afganistan, i vés a saber què passarà després. Les aliances amb suport dels Estats Units no valdran ni un cèntim, i ara cada país es busca la vida com pot, en previsió de l'incert futur. Fins i tot el president afganèsKarzaiestà fent un esforç per procurar-se els seus propis tractes i transaccions, amb amics i enemics. En fi: no és estrany queMacCrhrystalveiés tan negre el panorama.

Professor d'Història Contemporània de la UAB i coordinador d'Eurasian Hub.