El futur de Catalunya després de la sentència de l'Estatut i les mobilitzacions
La caiguda dels déus
Els últims esdeveniments apunten la possibilitat de cert descontrol social i polític
La caiguda dels déus_MEDIA_2 /
Luchino Viscontiva retratar un moment molt precís de crisi i decadència en les capes socials més privilegiades quan naixia el nazisme, i amb ell la confusió entre el que era convenient des del punt de vista de l'egoisme de classe i el que era necessari davant una societat que havia perdut el nord. En tals circumstàncies el caos o la catarsi de vegades donen lloc a solucions estrambòtiques o radicals, sense una sortida aprofitable. Pot ser que es resolgui momentàniament el desassossec social, però, a mitjà termini, la incògnita o la catàstrofe. Així ho advertien aquells burgesos deLa caída de los dioses; alguns van fer avantatjosos negocis, com elsKrupp, amb una guerra que els va sumar beneficis amb els seus canons, però que, al final, portaria Alemanya a la seva destrucció el 1945. Els passos previs són coneguts de tothom: crisi del 1929, gran depressió, caos en la societat i en els mercats i el feixisme redemptor o el populisme demagògic que va conduir a la guerra mundial.
Sembla més sensat parlar de patriotisme que de nacionalisme. És mil vegades més prometedor construir des del realisme que aferrar-se als somnis de la virtualitat. De la manifestació multitudinària del dia 10 de juliol i de les desenes dereferèndums,¿en sortirà de veritat una via cap a la independència? Si fos així, caldria concloure que s'ha renunciat al pujolisme com a fórmula d'accés al ple autogovern, en pro d'un possibilisme, popular o populista, que, sens dubte, comportarà la crisi dels partits clàssics i la dispersió del vot en opcions singularistes capitanejades per Laportes, Carreteros, ERC radicalitzats, agrupacions locals confederades i formacions polítiques conjunturals que naixerien a l'atzar d'una efervescència independentista. ¿Algú seriosament estima que el quadro resultant oferiria un marc de governabilitat per a Catalunya? No sempre és comprensible aquesta febre radical que ha remogut l'epicentre de la política catalana, després de la desventurada sentència del Tribunal Constitucional i els continus canvis de rumb i d'intensitat deZapatero,Montillai els socialistes catalans avui descol·locats en els seus vaivens irremeiables. ¿A on els pot portar un desconcert com aquest, agreujat per la seva presència en una manifestació que, en el fons, els vilipendiava per la seva debilitat a l'hora d'obtenir els resultats d'una suposada hegemonia en la governació del país? Si llegim correctament les aparences de l'expressió popular el 10 de juliol, la decantació manifestada planteja algunes reflexions: a) la realitat d'una Catalunya obstinada en la independència com a horitzó, b) la desorientació i crisi dels partits polítics desbordats per l'aparent voluntat popular d'aquesta entesa societat civil que els va execrar a crits, c) la hipotètica governabilitat d'un Parlament amb excessives sensibilitats i grups que dificultaran la composició d'un govern després de les eleccions de la tardor.
En aparença l'escenari polític s'ha mogut a Catalunya, i es podrien tenir seriosos dubtes sobre un Govern sòlid de CiU, després de la seva victòria electoral. Vèncer i no poder governar a soles, ja que certes aliances trencarien la seva tradicional moderació reconeguda pel seu electorat. Contràriament, un escenari radical podria donar lloc a una tercera versió de govern alternatiu
–ple de contradiccions–, no ja tripartit, sinó quadripartit o pentapartit amb participació de les formacions desconstruïdes a què donés lloc la matemàtica d'una majoria suficient que anul·lés la victòria de CiU sense majoria absoluta. És a dir, la soledat del PP sense aliances possibles. ¿Era aquest el càlcul dels convergents abans del 10 de juliol? El model alternatiu caldria buscar-lo a les Balears, amb les seves debilitats ja conegudes. La intel·ligència política aconsellaria, justament, evitar una tal hipòtesi, però la percepciótrasmanifestacionalapunta a una mobilització dels sectors porucs de la ciutadania més moderada, o menys catalana en el seu origen. ¿S'havia previst una escenografia semblant?
La crisi ha conduït inequívocament a una descomposició de la burgesia tradicional i a un terratrèmol al si de les classes mitjanes. La indefinició dels sindicats i les carències perceptibles de lideratge polític comporten una probable deriva en aquest sentit: confusió, estrabisme polític i recessió. Dinàmiques totes elles d'ardu control en una economia decadent, i una societat en clara pèrdua de poder adquisitiu i llocs de treball. Heus aquí el paral·lelisme viscontinià: quan els déus cauen, la directriu dels esdeveniments polítics i històrics obra en mans del poble. El trist espectacle d'aquesta burgesia en desconstrució, dels seus diners temorosos i en fugida, convida a pensar en sortides sorprenents que Catalunya coneix en el seu passat. Espanya té avui un problema amb Catalunya, però no és menys cert que,rebus sic stantibus, Catalunya és tot un problema en si mateixa, i amb el tarradellisme i el pujolisme enterrats. Tot cansa a la llarga. Potser s'ha de donar per cancel·lat l'oasi català després del 10 de juliol. S'hauria de convocar a reflexió els uns i els altres.
Exdiputat del PP.
