Dispersar el debat antiterrorista

Les enquestes diuen que ETA ha deixat de fer perdre el son a una gran majoria d'espanyols. No és cap frivolitat, sinó sentit comú. Ningú dubta de la capacitat de l'organització de fer mal ni de la seva voluntat de fer-se valer en allò que sap amb un atemptat quan s'ha complert un any des de l'últim atac mortal. Però en l'opinió pública, o almenys en la publicada, ha guanyat pes la convicció que la banda està en un estat terminal que la pot fer molt perillosa, però que camina cap al seu final tant si ha decidit gestionar-lo d'alguna manera, com si no.

Hi ha terrors més tangibles en 4.600.000 llars acorralades per l'atur i en unes quantes milions més a les quals, a partir del dia 15, el mes se'ls fa etern. ¿A què es pot atribuir, llavors, que es torni a projectar un debat d'Estat sobre la política penitenciària del Govern deZapatero?El pitjor escenari, per costós políticament i pel que tindria de bucle sobre experiències ja conegudes, seria una campanya de pressió arbitrada pel Partit Popular i amb les associacions de víctimes en primera línia de retret. És un camí que ens faria recordar el que van protagonitzar durant l'últim i fallit procés de diàleg. I, encara que aviat farà quatre anys d'allò i que semblava que l'experiència va ser prou negativa per a tots com per assentar fermament la convicció que és més oportú el consens que el conflicte entre partits, sembla que hi ha qui està disposat a repetir soroll i errors en aquest tema.

Resulta bastant obvi quePérez Rubalcaba segueix estant profundament clavat en les carns del PP i que la seva condició de ministre de l'Interior no ha suavitzat la coïssor d'aquesta espina. El catalitzador del nou enfrontament és el trasllat d'Idoia López Riaño,una de les terroristes amb un currículum més sanguinari, i a aquest trasllat l'ha seguit una pugna estèril sobre el grau de desmarcament d'ETA, i la profunditat del penediment d'altres presos a qui s'ha traslladat de presó. Es revela un risc no previst de la política penitenciària de dispersió i és el fet que cada moviment es mesuri en clau d'allunyament o acostament; de càstig assumible afegit a la pena o de premi pel fet de complir-la a prop de l'entorn social propi. Sobre aquest tema, i en nom de descontextualitzar el cas, que és la manera de veure les coses en perspectiva de principis i no de sentiments, recomano un informe ja antic –de l'any 1996– i completament lliure del tamís dels delictes de terrorisme –es refereix a presos comuns andalusos i a l'impacte de l'allunyament en el seu dret a la reinserció– que va firmar ja fa 14 anys el Defensor del Poble andalús.

La política de dispersió dels presos d'ETA és una pràctica antiga en els successius governs. Es va concebre per dificultar la monolítica estructura dels condemnats per delictes de terrorisme i debilitar el que l'organització ha denominat com el «front demakos».ETA va assassinarYoyesen els inicis de l'estratègia de reinserció per posar fre a aquesta via d'escapament dels seus activistes. Però la política de dispersió no ha evitat puntuals campanyes de vaga de fam i desobediència del col·lectiu ni és previsible que avui hagi estat un factor de la reacció crítica i el desmarcament de les consignes de la banda de noms històrics d'ETA. Per descomptat, no sembla un factor tan determinant com la mateixa situació operativa de l'organització, la inanició política derivada de la il·legalització de Batasuna i el desgast intern que la gestió de l'última treva ha causat en els col·lectius socials i polítics de l'esquerra radicalabertzale, conscient, potser per primera vegada, de la necessitat d'alternatives al disseny polític de la direcció de la banda.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El soroll que s'acosta no sembla tampoc causat per una verdadera convicció que l'estratègia del Govern hagi de variar en relació amb la lluita antiterrorista. No existeix una expectativa de negociació ni ningú, més enllà deJaime Mayor Oreja des del seu exili europeu, sosté un discurs semblant. Però sí que està en temps de posar-se en valor aquell actiu que mesos enrere va ser la seva extemporània denúncia d'una nova negociació en potència i que el PP no va acabar d'enterrar amb més que un tímid i molt mesurat desmarcament de les decisions del carrer Génova protagonitzat més pels silencis. Llavors, van ser els populars bascos els més contundents al desqualificar l'argument deMayor. Avui ja no ho són tant.

Un cop superat el debat de l'estat de la nació i l'espessor argumental d'una pugna econòmica en la qual el PP no ha rematat durant l'últim any per falta d'un discurs alternatiu reconeixible, la temptació de recórrer a un tema del qual l'opinió pública ja està al corrent pot ser gran. On mai hi va haver debat entre el PP i el PSOE sobre la política de dispersió n'hi pot haver ara, convenientment, sobre la política d'acostament. I ja apareix de tornada a la primera línia política la lluita antiterrorista. A l'estiu, quan pocs parlen d'economia i sempre hi ha el risc que l'organització autista faci acte de presència. Fa falta molta disciplina i lleialtat del primer partit de l'oposició per eludir aquesta temptació. Més de la que ha acreditat fins ara. Periodista.