El dictamen de l'Haia sobre la independència
Kosovo, una opció geoestratègica
Les mateixes potències defensores dels «drets nacionals» eviten la reintegració a Albània
Kosovo, una opció geoestratègica_MEDIA_2 /
S'ha de ser bastant ingenu per creure que l'autodeterminació d'un petit territori de menys d'11.000 quilòmetres quadrats és capaç per si mateixa de generar turbulències diplomàtiques internacionals de gran transcensdència, i això des de fa una dècada. També és evident que, mentre algunes d'aquestes potències, fogosament encapçalades pels Estats Units, semblen tenir un gran interès per defensar els «drets nacionals» d'un poble, elles mateixes eviten que aquest poble es reintegri en el seu mitjà cultural natural, que és Albània. Efectivament, no existeix el «fet diferencial kosovar», més enllà del fet que els albanesos de Kosovo siguin musulmans. Per això, el més natural seria que els albanesos visquessin amb els albanesos, segons la lògica del que és un Estat nacional. Recordem que va ser a la ciutat de Prizren, a l'actual Kosovo, on es va crear la lliga que, el 1878, va produir la primera espurna del modern nacionalisme albanès.
Si fugim del soroll que fan els poderosos 69 estats occidentals que han reconegut Kosovo i ens submergim en el silenci escèptic dels 123 que no ho han fet, entendrem millor alguns dels assumptes que es cuinen a la rebotiga de la petita república.
Aquests assumptes han anat variant. Des d'aquella llunyana pretensió d'aturar l'ofensiva de les forces de seguretat sèrbies i fins i tot enderrocarMilosevic (avui mort i enterrat), hem passat a altres motivacions. Una d'elles és l'interès dels Estats Units per establir una base militar al cor dels Balcans, Bondsteel, d'evident utilitat de cara a l'Orient Mitjà, Europa oriental i Ucraïna. Qualsevol és lliure de demostrar les seves simpaties pels estats-base, com ara Gibraltar, Panamà o el que al seu dia va ser Singapur. Però això sempre que es tingui present que el fet diferencial de tals fenòmens geoestratègics té un paper més aviat secundari en la seva constitució.
¿Que Kosovo té més entitat que els exemples citats? Bé, és cert que Gibraltar té amb prou feines 29.000 habitants; però els quatre milions llargs de Singapur i els tres milions i escaig de Panamà deixen enrere els 1.800.000 kosovars. I, per descomptat, la part que posseeix la base de Bondsteel al PIB total de tota la jove república kosovar no és menyspreable.
Una de les imatges més curioses que van seguir la declaració del Tribunal Internacional de Justícia sobre l'autoproclamació d'independència de Kosovo va ser la del governador del Banc Central d'aquesta república, somrient, i segons sembla satisfet d'haver estat detingut per corrupció, evasió fiscal i blanqueig de divises. Mentrestant, el Tribunal Penal Internacional ordenava repetir el judici contraRamush Haradinaj,exprimer ministre de Kosovo i antic líder de l'Exèrcit d'Alliberament kosovar durant les guerres dels Balcans, acusat de crims de guerra i contra la humanitat. Aquestes accions, que van ser promogudes per instàncies internacionals alienes a l'Administració kosovar, són en si mateixes una demostració dels límits i l'artificialitat del procés d'autodeterminació dels albanesos de Kosovo, fa més de dos anys. Dit d'una altra manera: ¿com es vol que la independència de Kosovo vagi en contra del dret internacional, si precisament han estat les (encara) forces més importants d'aquellacomunitat internacionalles que segueixen administrant el Kosovoindependent?
Aquestencaraens porta a una altra prova de força que s'està ventilant al voltant de Kosovo i que en conjunt afecta l'estructura i les funcions de l'ONU. Es tracta del que mantenen l'Assemblea General i el Consell de Seguretat. Aquest, en mans de les grans potències vencedores de la segona guerra mundial. Al davant, l'Assemblea General, una alternativa molt menys hegemonista, i cada vegada més escèptica davant del discurs dels occidentals. En aquest sentit, és molt de témer que el fons i la forma del sibil·lí dictamen del Tribunal Internacional de Justícia hagi llançat una important pedra sobre la teulada de la mateixa ONU.
Per tant, a aquestes altures i a escala internacional, el debat sobre Kosovo és bàsicament geoestratègic. Això explica que a Espanya hi hagi tot un petitlobbyde periodistes, polítics ithink tanks que, en connexió amb els interessos nord-americans i, més concretament, amb els del tantes vegades criticatGeorge Soros,pretenguin pressionar el Govern de Madrid perquè reconegui diplomàticament Kosovo.
PEL QUE FA a la resta, l'actitud de l'Executiu està relacionada amb el fet que els principals patrocinadors de l'autoproclamació de la república van esperar que Londres solucionés el conflicte a Irlanda del Nord, en les eleccions a l'assemblea del 2007. Mentrestant, el Govern d'Espanya afrontava la ruptura de les negociacions amb ETA, en solitari i en paral·lel a la campanya per al reconeixement de Kosovo. I convé recordar que, a diferència dels processos d'independència de les repúbliques exiugoslaves, el de la província kosovar va ser l'únic que es va basar en la insurgència armada desencadenada per un moviment guerriller.
Professor d'Història Contemporània de
la UAB i coordinador d'Eurasian Hub.
