La situació política a Catalunya
El bé de tots i l'interès d'alguns
Els dirigents haurien de buscar la formació de governs de majories àmplies en temps de crisi
El bé de tots i linterès dalguns_MEDIA_2 /
Arribem a Catalunya a les acaballes d'una legislatura enfonsats en una crisi econòmica profunda i qüestionant seriosament la viabilitat del model social que ens hem donat des de l'arribada de la democràcia i l'inici del nostre autogovern.
La nostra societat està constituïda per una àmplia classe mitjana amb nivells de renda moderats i nivells culturals i educatius alts. És una societat socialment progressista i econòmicament conservadora, amb una preocupació per la cohesió social i la recerca de posicions de consens lluny dels extrems. La nostra economia està basada en la petita i mitjana empresa, però la socialdemocràcia com a model polític ha fet créixer darrerament la funció pública en ocupació i presència social. És una societat representativa i hereva d'una burgesia crescuda des del segle XIX, on la família té importància i els valors tradicionals de la cultura i l'ètica, abans la religió, ocupen un lloc central. Moltes persones provinents del proletariat de la primera i segona meitat del segle XX, autòctons i immigrants, formen part ara d'aquesta gran majoria de la nostra societat en la mesura que el creixement del nivell de vida i l'accés a majors rendes ha transformat aquesta classe treballadora en classe mitjana.
Els valors del catalanisme social i cultural, amb un pragmatisme i interès pels fets i les idees properes més que per principis transcendents i llunyans, li donen força i, malgrat les sacsejades de la història, no passa de la histèria a la depressió ni del tot al res, i això constitueix un contrast respecte d'Espanya i un factor d'estabilitat.
La lluita política es vehicula majoritàriament a través de dos grans partits, representatius, un més a la dreta i l'altre més a l'esquerra, d'aquesta gran majoria de centre que és per dimensió i influència el grup determinant de la societat catalana. Semblaria, doncs, que el que està més cohesionat a nivell social estaria més disgregat a nivell polític, i això aporta moderació al debat partidari perquè sovint les diferències són més de motius, de tàctica i d'oportunitat que d'ideologia i estratègia. En temps normals, en circumstàncies no extremes de risc per al nostre sistema social i econòmic o de perill nacional, l'alternança entre aquests dos grans partits, que per governar ho han de fer quasi sempre en coalició o amb pactes explícits o implícits de legislatura, constitueix la base del debat polític i contribueix a l'estabilitat del sistema.
Ara, però, les circumstàncies són diferents perquè la precarietat econòmica, el risc de la moneda, el perill de deflació, la dificultat del finançament del nostre endeutament, el problema social que suposa l'atur, el distanciament del nostre país respecte d'Europa; tot pot, certament, dur a un canvi profund de la nostra societat i del nivell d'independència i llibertats dels ciutadans.
Si això es troba un risc, i ho és, seria lògic que més enllà de la inevitable confrontació política a les eleccions el que està cohesionat socialment també ho estigués políticament, de manera que les reformes estructurals i no estructurals que necessitem es poguessin dur a terme amb àmplies majories parlamentàries que evitin confrontacions socials ara especialment negatives.
Les eleccions s'han de guanyar en base partidària, però els governs han de governar en base de país, és a dir, per a tots, i aquest conflicte és el que s'ha de resoldre amb generositat tan per qui les guanya com per qui les perd.
Arribats aquí cal recordar que el pes de Catalunya respecte al PIB nacional és del 20% com ho és el d'Alemanya respecte de la UE dels 25, que Catalunya i Alemanya són clars contribuents a les economies d'Espanya i Europa i que la influència d'Alemanya a Europa és determinant i la de Catalunya a Espanya és escassa. No hi ha dubte que aquesta influència depèn de molts factors, però el comportament de Catalunya i la referència i l'exemple que aquest suposa té importància respecte de com se'ns valora i considera. Sens dubte, una política com la que es proposa, impossible a Espanya per l'enfrontament radical dels partits de dreta i esquerra, constituiria una fita que contribuiria a fer-nos guanyar el pes que no tenim. No és aquest un efecte col·lateral menor.
Si el méS important és el país, i aquest està socialment cohesionat, els polítics haurien de buscar conformar governs de majories àmplies en moments de crisi com l'actual. Res impediria, un cop constituïda aquesta coalició, que partits més minoritaris, segurament en exclusió dels extrems, entressin en aquest govern de concentració nacional que dugui a terme les reformes necessàries en els àmbits laboral, financer, fiscal, educatiu i de recerca que necessitem. Es podrà argumentar que moltes d'aquestes reformes són més d'àmbit estatal que autonòmic, però en benefici propi el millor que podem fer per ajudar-nos és demostrar i explicar com es poden crear consensos i acords que en l'àmbit de la política estatal són impensables, perquè és veritat que les dues Espanyes són un foc del passat que ara no crema amb flames, però que encara té brases. No és certament l'hora del tacticisme.
Enginyer
