El pensament desordenat

Algun dia ens haurem de preguntar, amb ànim d'esmena, el perquè del silenci de la majoria dels nostres intel·lectuals davant el procés polític, davant el desenvolupament de la vida pública. No es tracta, òbviament, que els intel·lectuals entrin en política ni que competeixin en el debat concret, sovint groller i pla, dels que hi estan ficats de ple, sinó de fer sentir la seva veu per imposar seny allà on el fragor de l'apassionament l'elimina, per aportar nous horitzons al futur col·lectiu, per portar idees foranes que uns altres han aprofitat amb èxit, per mostrar opcions que transcendeixen de l'erm ideològic partidari, per provocar amb la seva franquesa els instal·lats, per recordar valors i principis que sovint pericliten entre la fronda d'una corrupció tan abundant que no es correspon amb el nivell del nostre desenvolupament cultural i democràtic.

El silenci no és, amb tot, complet, i de tant en tant apareixen opinions profundes i reconfortants que, per la seva escassetat i per la supèrbia de la classe política, en general passen inadvertides. I fa uns dies es va publicar un article del president i el vicepresident de la recentment creada Fundación Ortega-Marañón,Juan VarelaiGregorio Marañón, amb ocasió de l'anunci de la fusió de les dues fundacions originàries. Aquest article no hauria de passar inadvertit.

Després de descriure els seus propòsits al capdavant de la nova institució, els autors llancen una veu d'alarma sobre la degradació de la nostra cerimònia pública: «Som conscients d'haver viscut una època d'excepcional ventura a Espanya. En tots els ordres. Però, d'uns quants anys ençà, les coses han agafat un rumb preocupant. Ens amenaça una altra vegada el pensament desordenat que s'expressa en un to i un fons de crispació. Una forma de pensar, en fi, que a part constitueix un agreujant de la crisi econòmica que patim, pel fet que pot dificultar la seva sortida». I, després d'oferir la Fundació com un «espai modest on, uns i altres, es puguin reunir amb comoditat per conversar raonablement i debatre, amb esperit liberal, sobre les qüestions que ens afecten i fins i tot buscar punts de trobada sobre els quals poder construir consensos convenients», conclouen amb una encertada asserció: «En la mesura en què la democràcia consisteix en un acord de regles fixes per a resultats incerts, és per descomptat competència en llibertat. Però també és concert i acord. L'amistat cívica,

koinonia,que deien els antics, està en el fonament de la ciutat clàssica i és un actiu democràtic que hem de preservar».

No és difícil datar aquest declivi: va començar en la segona legislatura d'Aznar, en la qual aquest, ensuperbit amb la seva majoria absoluta i captiu de la seva promesa de no repetir mandat, va ignorar tothom

–fins i tot els seus– per imposar amb arrogància sense contrast una executòria que va crispar la convivència i va enrarir la política fins a uns extrems inefables. El següent quadrienni, ja amb el PSOE al poder i que algun ha anomenat legislatura de la crispació, es va caracteritzar per la desaparició de la política en la seva accepció més noble i per la irrupció del dicteri i la desqualificació al Parlament, de la mà d'alguns actors mediàtics que, després d'apoderar-se de la voluntat deRajoy, van estendre la brama que la política, a partir de llavors, consistia a exterminar l'adversari.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Avui dia, persisteix el pensament desordenat, el que en el fons nega que la democràcia liberal sigui discursiva perquè té una base deliberativa. Ni tan sols la gravetat de la recessió econòmica ha aconseguit que ni al nostre Parlament ni a les nostres cambres autonòmiques es produís un debat d'altura sobre com afrontar la crisi amb els mínims costos socials. A Europa, als Estats Units, al G-20, hi ha hagut seriosos debats polítics i tècnics sobre la conveniència d'aplicar estímuls fiscals i en quina quantia, sobre siKeynesmantenia o no vigència en la globalització, sobre en quin moment s'havia de tancar l'aixeta dels diners públics i començar l'inevitable ajust… Aquí, simplement, el Govern, compassat al desconcert de Brussel·les, ha estat successivament criticat amb acritud per no haver fet, primer, i, després, per haver-s'hi posat… L'explotació política de la crisi, que viu d'esquena a l'interès general, ha estat tan flagrant que és ben ostensible la indignació de la ciutadania, sempre tan intuïtiva.

És possible que la mala qualitat de la política, la incapacitat per al debat d'altura, la pobresa dels arguments, la inconsistència de les conviccions tinguin causes sociològiques estructurals i estiguin lligades a la nostra història –aquí la política es va desprestigiar en les dictadures– i a un model de partits que, vinculat a un millorable sistema electoral, fomenta la docilitat i el clientelisme i impedeix la circulació de les elits. No obstant, seria desitjable que la classe intel·lectual s'impliqués més en la denúncia de la mediocritat, aportés matèria per al debat, ordenés el pensament –que neix de la llibertat– i servís d'esperó a una excel·lència necessària que no s'entreveu per enlloc. Periodista.