La reacció a la sentència del Tribunal Constitucional
L'Estatut, una via errònia
Davant les eleccions, els partits haurien d'explicitar la seva posició sobre la relació Catalunya-Espanya
LEstatut, una via errònia_MEDIA_1 /
Per analitzar la situació a la qual ens ha abocat l'Estatut, cal fer-ho des de dues perspectives diferents: la jurídica i la política, que ens porten a conclusions també diferents.
Des de la perspectiva jurídica, cal dir que les regles del joc, no qüestionades fins ara, estableixen el procediment d'aprovació de l'Estatut (aprovació per part del Parlament, aprovació per les Corts Generals que en poden modificar el que vulguin i referèndum afirmatiu del poble) i també que pot ser impugnat, entre d'altres, per 50 diputats o senadors, pel Defensor del Pueblo i pels Governs autonòmics, davant del Tribunal Constitucional; i, d'acord amb aquestes previsions legals, va ser impugnat. Finalment, després de gairebé quatre anys, el Tribunal va dictar una sentència en la qual va declarar la inconstitucionalitat d'uns articles i com ha de ser la interpretació d'uns altres. La constitucionalitat de l'Estatut, encara que hagi estat referendat pel poble, d'acord amb les normes fetes per les majories parlamentàries a les Corts Generals, la decideix el Tribunal Constitucional. En un Estat de dret no és acceptable fer unes normes i després queixar-se perquè s'apliquen, sense oblidar que totes les sentències cal acatar-les malgrat que no es comparteixin.
Certament, el Tribunal Constitucional està deslegitimat des d'un punt de vista polític, perquè gairebé la meitat dels seus membres s'haurien d'haver renovat i perquè els seus membres són elegits per les forces majoritàries a
les Corts Generals (el PSOE i el PP) amb uns criteris jurídics i sobretot polítics; però aquesta és la composició que resulta de les normes aplicables, aprovades per les majories parlamentàries que decideixen les lleis a les Corts Generals. D'altra banda és completament legítim i congruent amb un Estat que es defineix com a autonòmic que en l'elecció de l'àrbitre que decideix les controvèrsies entre l'Estat i les comunitats autònomes aquestes hi participin de forma directa. No es raonable que l'àrbitre sigui elegit, a la pràctica, per una sola de les parts: l'Estat. Però per canviar el sistema d'elecció dels membres del tribunal s'ha de canviar la llei orgànica, estatal, que ho regula.
El problema de fons ha estat que mitjançant la reforma de l'Estatut es volia establir un encaix diferent de Catalunya en l'Estat, un encaix que la Constitució no permet, a criteri del Tribunal Constitucional, que és qui té, d'acord amb la llei, la competència per decidir-ho. Per tant, d'acord amb la valoració de la sentència que s'ha fet des de Catalunya, l'operació ha estat un fracàs.
Des de la perspectiva política, la manifestació del dia 10 de juliol és l'última demostració que hi ha una part significativa, qualitativament important, de catalans i catalanes que no estan d'acord amb l'encaix actual de Catalunya en l'Estat.
Per modificar-lo, cal obrir una negociació política, per la qual es imprescindible que els negociadors catalans comptin al darrere amb un gran suport electoral. A aquests efectes seria desitjable que, de cara a les properes eleccions al Parlament, totes i cadascuna de les forces polítiques explicitessin quina és la seva posició sobre la relació Catalunya-Espanya perquè els electors s'hi puguin posicionar mitjançant el vot. Els models de relació bàsicament són: acceptar l'actual Estatut, acceptar l'actual Estatut i fer una negociació per aconseguir la transferència d'alguna altra competència, una confederació o la independència. Cal saber amb claredat quina part dels catalans estan interessats a establir un sistema de relacions diferent amb l'Estat, i això en democràcia només es pot saber mitjançant les eleccions, que se celebren cada quatre anys.
Cal tenir present que si el model que es proposa comporta la reforma constitucional, com en el cas de la confederació o de la independència, d'acord amb la Constitució caldria, atesa la correlació de forces a nivell de l'Estat, el suport tant del PSOE com del PP, cosa del tot improbable. Això comportaria que s'hauria de negociar, més enllà de la Constitució, en base al principi nuclear de la democràcia, plantejant quina relació volen els catalans amb l'Estat i quina relació volen a la resta de l'Estat amb Catalunya, d'acord amb els criteris de la sentència que el Tribunal Suprem del Canadà va dictar sobre l'autodeterminació del Quebec, cosa que requereix un ampli suport electoral a la proposta que es negociï.
Des de la perspectiva política, solament si una majoria clara de l'electorat recolza un altre tipus de relació amb Espanya, els representants catalans ho podran plantejar. De tota manera, val la pena ressaltar la gran desafecció que hi ha entre l'electorat català en relació amb els polítics, com ho posen de manifest periòdicament les successives enquestes d'opinió. Per tot això no seria gens estrany una gran abstenció electoral que deslegitimaria en bona part la negociació per establir un encaix diferent de Catalunya amb l'Estat.
Notícies relacionadesProfessor de Ciència Política de
la Universitat Pompeu Fabra
