Aznar, 'emperejilado' a Melilla

Aznar,emperejilado, amb la melena al vent, sense panxeta casernària, se'ns en va anar a Melilla a fer-se una foto davant del Casino Militar. La instantània el recollia amb aquell somriure recte, encarcarat, que li imposa el bigoti esclarissat i diria que amb una mica de midó, tan dur deu estar que afecta el rictus labial obert a les seves comissures. L'Ex per excel·lència manté els polzes dins de les butxaques, com si estigués davant delsaloon,amb els faldons de la sahariana tapant les que se suposa que són inexistents fundes de les seves armes més poètiques, dues metralletes mediàtiques amb les quals poder disparar a dreta i esquerra.

La vestimenta li va fluixa. Aquest senyor sembla molt prim. Arromangada la sahariana, descordada la camisa fins ensenyar el pit una mica hirsut, pel costat dels traus apareix una cosa que no se sap ben bé què és. No sembla el canó d'una pistola. Sobre el cor, un altre bony suggereix un bitlleter. Al fotografiat se li està posant la cara encartonada de la Massa. El curiós és que qui es posa verd no sigui ell, sinó la massa que, a dreta i esquerra, contempla bocabadada la instantània.

Sota la seva mà dreta, apareix un peu calçat amb sandàlia que no se sap de qui és. Sembla com si l'Ex per excel·lència l'estigués agafant pel turmell, estrenyent-lo, ja que es veuen, una mica agitats, uns serrells que es posen sobre l'empenya nua, potser perquè la seva propietària sap queAznar, mentre el prem, somriu al saber que les velles dames i un xicot el contemplen. Una dama se'l mira a ell i dues més somriuen a la càmera. El noi que publicita Toyota sembla embadocat, però, si t'hi fixes bé, a qui observa somrient és a la propietària del turmell retingut. La senyora que es miraAznaramb un cert goig és rossa i porta un collaret de peces vermelles. La que mira a la càmera i sembla recolzar la seva mandíbula a l'espatlla de l'ungit no va amb collaret, però del coll li pengen unes ulleres de prèsbita. L'altra senyora, la de gris, tampoc du collaret, porta les ulleres posades i fa una mica de panxeta. Són gent feliç, això segur. Així és l'estiu. I aquesta és una de les seves fotos.

A la tele,González Ponsva enviar una abraçada a les policies que compleixen les seves funcions a Melilla. Aquest senyorGonzálezsembla una mica més tovet que l'eixut, tot i que no sobri ni auster, cavaller castellà. El seu somriure és esponjós, es diria que organitzat a les galtes per il·luminar els ulls, com el d'un Sant Lluís. Al fer-ho, a l'enviar l'abraçada policial, s'abraça a si mateix per escenificar l'acte. Pura coreografia. El que s'abraça és la panxa, si bé per la part de dalt, com si li agafés un còlic o tingués gasos. Es tracta d'una lleu tocadeta que vol ser espontània però que resulta com si ho hagués estat assajant davant del mirall. La seva, la que es dóna a si mateix, és una abraçada dolça i submisa, pròpia de qui té por d'arrugar-se la camisa, mancada de la força que presta la passió creadora, dejuni de l'èmfasi emocional que tributa a qui abraça amb afecte; és gairebé una abraçada aMaria Auxiliadora, quan no aSantiago, patró de les Espanyes. Una abraçada feta per darrere, com la que se li dóna a l'apòstol que celebra el seu any jubilar.

A Galícia, en any sant, també hi ha fotografies d'encaixades. Per una banda, torna a circular la magnífica instantània deNúñez Feijóoregant amb manguereta allò que es diu que va ser un incendi esgarrifós i que segurament ho va ser, però més enllà. Rega, sí, però amb retenció d'orina. Per l'altra, es veu el dirigent popular abraçantMario Conde. Després afirmaria que es va tractar només d'un acte de bona educació. El cert és que, a la foto,Condeté posada la mirada en qui va ser el primer president de Galícia,Gerardo Fernández Albor, i no sembla que li faci gaire cas. Potser deu haver estat aquest el motiu del comentari posterior fet, segons diuen, per una persona interposada. ¡Ah, les abraçades de l'estiu, la mà que estreny la cama, els braços que envolten un mateix, les mans que retenen avantbraços! AFeijóo, amb prou feines li havien aplaudit el discurs. APons, pla de bellesa en set dies, ningú se li va creure l'abraçada. AAznarse li veu la creu de Santiago a la llinda aportalada. Som a l'estiu. Ja vindrà l'hivern.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Llavors, superada ja l'estació de l'estiu, tornaran els antics temes, tornarem a parlar de la memòria històrica i sentirem pronunciar un cop més els vells comentaris. Tornaran a parlar dels morts de la guerra civil, no ho dubtin, encara que sigui bastanta gent la que s'estimi més fer-ho dels morts del franquisme. Aquells són els propis d'una guerra, víctimes de la barbàrie i el terror conjuntats, a un costat i un altre, i ningú podrà renegar mai d'ells. A tots ens perseguiran sempre, els d'un bàndol i els de l'altre, ja que a tots dos hi va haver assassins. Aquests, per la seva banda, són el resultat de la pau. LordHugh Thomas, gens d'esquerres el noi, aporta la xifra de cent noranta i tantes mil sentències de mort firmades durant els dos primers anys triomfals. Moltes van ser commutades, però moltes no. Es va tractar, una vegada més, de la tècnica de l'abraçada a mitges: abraça tu per aquí, que jo estrenyo per allà. Per això poden produir esgarrifances les fotografies de l'estiu.

Escriptor.