Terrorisme i política amb ETA

La declaració d'ETA de diumenge passat de «no portar a terme accions armades ofensives», comença, literalment amb aquestes paraules: «Euskadi Ta Askatasuna, organització revolucionària socialista basca per a l'alliberament nacional, vol donar a conèixer al Poble Basc la seva decisió i reflexió…». Els que, per edat, hem viscut i patit amb ETA, no ens en sabem avenir. Llegint les seves proclames tenim la impressió de tornar 40 anys enrere en la vida. La retòrica és la dels temps dels moviments d'alliberament nacional i social. Temps en què Franz Fanon, Mao, el Che i tota la parafernàlia marxista, sui generis, alimentaven la ment dels impulsors de les Brigades Roges, de la banda Baader Meinhof, etcètera.

Per a ETA, el temps no passa. S'ha aturat. Viuen enquistats en el seu món endogàmic i autoreferencial. Un món amb una potentíssima capacitat de socialització interna que fa que els seus joves, els que garanteixen la pervivència d'ETA, mantinguin els mateixos discursos legitimadors dels seus pares, avis i, en general, familiars i coneguts. Últimament, al voltant dels presos, a qui s'adhereixen bàsicament els exclosos de representació política per mor d'algunes interpretacions de la llei de partits.

La nostra generació, en què va néixer ETA, no ha estat capaç de posar-hi fi. Ningú ha estat capaç d'acabar amb ETA. Hi ha hagut tres llargues treves, múltiples converses, que es proscrivien i que es continuen proscrivint. Diàleg i violència són incompatibles s'ha dit i escrit moltes vegades. Però si no hi hagués violència, no caldria, no dic diàleg, sinó ni tan sols conversa, trobada, presa de temperatures, etcètera.

També s'ha dit i es repeteix aquests dies que no s'ha de negociar políticament amb ETA, una cosa que els arxius de les converses de Zuric i Loiola, per citar les dues últimes, desmenteixen categòricament. ¿De què van estar parlant si no de política, i de què parlen i parlaran en el futur? Perquè continuaran parlant. Demà, el mes que ve o l'any que ve. Sembla que s'oblida que una cosa és parlar de política i una altra és delegar la decisió política en mans d'ETA.

És lògic que vegem amb escepticisme la declaració d'ETA de diumenge. Plou sobre mullat. Hem somiat tantes vegades amb el final d'ETA i ens hem despertat tantes vegades sobresaltats pel tret al clatell o la bomba que esclatava matant persones, que ens preguntem, una vegada més, si ara va de debò o no deixa de ser una altra maniobra més d'ETA, o una victòria pírrica dels tous sobre els durs en el si de la cúpula d'ETA. Cúpula constantment renovada en edat, però no en ideologia i plantejaments gràcies al procés de socialització intern del seu món, hi insisteixo.

Matteo Zupi, membre de la Comunitat de Sant Egidi a Roma, que ha participat en diversos processos de resolució de conflictes, comentava aquest diumenge a Onda Basca, emissora nacionalista que neix al perdre la lehendakaritza el PNB, que «els processos de diàleg per al final de la violència necessiten els seus ritmes» i que «val la pena contemplar la possibilitat que aquest pas és un més, potser el primer, de molts altres que s'han de produir». He de confessar que de tot el que he llegit i sentit des de la declaració d'ETA, això és pràcticament l'únic que m'ha aixecat l'ànim. Moltes vegades he afirmat que tindríem necessitat de mediadors externs, internacionals. Els bascos, manifestament, no hem estat capaços de resoldre el càncer d'ETA a la nostra societat.

Però la política espanyola tampoc. No només això, i encara que soni dur, s'ha de dir que moltes vegades s'ha servit d'ETA per a la seva causa. No m'oblido, ¿com me n'hauria d'oblidar?, de tots els morts i malferits que ha ocasionat ETA en la població espanyola, particularment entre les seves forces de seguretat. Però hem vist molts vaivens en la política espanyola. N'hi ha prou de recordar que els membres de HB han estat al Parlament espanyol, jurant la Constitució «per imperatiu legal» i al Parlament basc fins que el Govern va decidir el contrari. Així és lehendakari Patxi López, a qui, en l'aspecte personal, aprecio i per qui tinc un gran respecte. Sense oblidar l'Administració de Justícia que ha modificat lleis ad hoc i en massa casos hi ha sospites de condemnes amb proves insuficients.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ho comprenc, encara que no ho comparteixo. Saben tan poc com nosaltres sobre com s'ha d'acabar amb ETA. Però el que és imperdonable és que massa vegades sota la capa de la lluita antiterrorista s'hi amagui la lluita antinacionalista. Ho estem veient ara mateix. Es diu que la declaració d'ETA no és suficient perquè l'esquerra abertzale es pugui presentar a les pròximes eleccions. Que seria necessari que ETA declarés la seva extinció i entregués les armes. Això suposa deixar l'acció política en mans d'ETA. A més a més, digui el que digui ETA, encara que entregui les armes, mentre hi hagi un sol etarra se l'ha de buscar, detenir i posar-lo a disposició de la justícia. Però, servir-se d'ETA com a pretext polític, no cola.

Catedràtic emèrit de Deusto.