No pateixis, Sala Martín

En una entrevista que es va fer famosa pel to, els exabruptes i la singular idea meritocràtica que la presidia (no es pot ser president d'un país si no tens estudis universitaris), el professor Sala Martín va assetjar l'aleshores candidat José Montilla amb uns quantes històries que l'obsessionaven. La llengua catalana era un dels malsons del professor. No entenia com és que es pot exigir el nivell C de coneixement als funcionaris i no pas a la més alta autoritat que els comanda. Oblidava, aleshores, un precepte clau de la democràcia. És president qui és major d'edat, reuneix les condicions legals i assegura una majoria parlamentària. I no pas qui certifica una determinada qualificació. Ara, quan la qüestió l'afecta a ell, privilegiat com és, home carismàtic per damunt del bé i del mal, amenaça de deixar la universitat si se li exigeix passar un examen. Sensacional gir del destí.

L'objectiu de la mesura no és ensenyar o aprendre català a la universitat (la qual cosa seria una beneiteria), i molt menys exigir que es facin les classes en aquesta llengua. La norma no pretén imposar o provincialitzar o convertir les aules magnes en un aplec sardanístic. Només invoca la necessitat que els alumnes d'un país puguin parlar i fer-se entendre en l'idioma del seu país. ¿És això manicomial? Em temo que n'hi ha molts que s'ho pensen. Vivim en una societat on les evidències fan nosa, on clamar per l'obvietat sembla un despropòsit.