Batalles pròpies en guerres alienes

Si es busca bé per les llibreries de Tel Aviv o de Jerusalem, és possible trobar-hi encara algun exemplar de l'últim llibre de Vali Nasr, titulat L'auge del capitalisme islàmic: per què la nova classe mitjana musulmana és la clau per derrotar l'extremisme, obra publicada aquest mateix any i que sembla que s'ha venut bastant bé a Israel. El brillant autor, d'origen iranià i professor en diverses institucions acadèmiques nord-americanes, sintetitza de manera molt clara el que ja era més que evident aquí i allà. És possible detectar-ho sota una certa diversitat de manifestacions, des del moviment del turc Fehtullah Güllen, que s'estén per l'Àsia central exsoviètica i que recorda l'Opus Dei del món catòlic, fins a les desenfadades prèdiques del telepredicador egipci Amr Jaled. El missatge ve a ser el mateix en tots els casos: si vols ser un bon musulmà, funda un negoci que funcioni, fes diners i crea ocupació. Per descomptat, l'encarnació més brutalment exitosa del fenomen és Dubai, amb un PIB que va créixer un 267% entre el 1995 i el 2008, mentre les seves exportacions ho feien un 575% en aquest mateix període. Fins i tot a l'Iran, ADPDigital, Karafarin Bank, Saman, el Grup Alidad, Ruzaneh i Pars Online són les estrelles més brillants d'una constel·lació de grans i modernes empreses privades que disputen territori a l'economia de l'Estat teocràtic.

Aquest neoliberalisme musulmà s'enquadra i s'expressa de maneres diverses, i comença a tenir els seus propis codis culturals, com es pot llegir en un llibre divertit que va passar injustament desapercebut per al lector espanyol: Muhayababes, de la jove periodista britànica Allegra Stratton. El problema d'aquesta obra és que va ser escassa i mal ressenyada; perquè l'assumpte central no és l'obsessiva qüestió del vel al Pròxim Orient. Va molt més enllà, i el títol fa referència a aquest nou prototip de dona musulmana, que extreu modernitat de la tradició i no deixa de ser la figura triomfadora de la nova classe mitjana femenina.

En qualsevol cas, tal com escriu Vali Nasr, la clau per arraconar el fonamentalisme islamista està aquí, en el nou neoliberalisme musulmà. I, lògicament, aquesta tendència és encoratjada i fins i tot fomentada des d'Occident. Fethullah Gülen no viu a Turquia, sinó a Pennsilvània, al cor dels Estats Units, i des d'allà porta la seva organització. Amr Jaled es va exiliar a Londres quan va tenir problemes amb el Govern egipci. ¿Què es pot dir de Dubai? Atrau inversions occidentals, i fins i tot la gegant empresa Halliburton va decidir fa tres anys dividir els seus quarters generals entre Houston i Dubai. També Moscou inverteix en la formació religiosa, i alhora tècnica i acadèmica, dels joves musulmans del Caucas Nord i de Tatària a través d'una sèrie d'universitats i centres d'ensenyament islàmics moderats.

És comprensible que a un polític occidental d'esquerres no li acabi de fer gaire gràcia això del neoliberalisme islàmic. Però és que les síntesis teòriques entre socialisme i islamisme van a la baixa. En canvi, resulta molt més eficaç i senzill recordar les paraules de Mahoma: «Al-kasib habiballah». És a dir: «El comerciant és l'estimat de Déu».

Per tot plegat resulta tan xocant la presència de José María Aznar a Jerusalem posant en solfa el president Obama i defensant opcions globals de confrontació amb el món islàmic, tesi de l'era de George Walker Bush. Se suposa que un líder neoliberal occidental, com és Aznar en teoria, hauria d'estar adaptant la seva mentalitat estratègica a les opcions més rendibles i eficaces. Fins i tot el mateix Netanyahu, ben conegut per les seves posicions ultramuntanes, està posant tota la carn a la graella -amb el suport d'Obama, precisament- per negociar amb l'Autoritat Nacional Palestina; la qual cosa, si té èxit, suposarà recolzar la nova classe mitjana palestina, que haurà de vertebrar el nou Estat centrat a Cisjordània.

És evident que a l'actual Govern israelià i al Congrés Jueu Mundial ja els va bé que un José María Aznar -entre altres-compleixi amb el seu paper de claca, fent la figura de ser més papista que el Papa, i pròxim a l'òrbita ideològica de l'ultradretà ministre israelià de Relacions Exteriors, Avigdor Lieberman. Comportar-se com a carn de canó d'opcions polítiques estrangeres no és nou per a l'expresident del Govern espanyol: recordem que continuava defensant l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq quan fins i tot el mateix Bush ja havia admès que no s'havien trobat.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

És comprensible que Aznar expressi una vegada més la seva frustració per haver comès la terrible relliscada l'11-M, encara que això no fa sinó reafirmar la seva imatge de líder retirat i, com el març del 2004, mal informat. Però, sobretot, l'anècdota il·lustra els riscos que suposa lliurar les batalles pròpies en llunyanes, incontrolables i indesxifrables guerres alienes.

Professor d'Història Contemporània de la UAB i coordinador d'Eurasian Hub.