De Wembley a Wembley: buscant la quarta

Encara conservo a la meva discoteca un entranyable maxi-single (disc de vinil amb una sola cançó) titulat Ara ja som campions!. Era una melodia ballable i enganxosa composta després de la final de Wembley per Quique Tejada i altres reis del max-mix de l'època. La tornada proclamava una vegada rere l'altra que per fi érem els millors d'Europa. A casa la ballàvem dia i nit. Aquella canonada de Ronald Koeman al minut 111 va canviar la història del Barça i la nostra autoestima.

Wembley va ser un exorcisme: van morir els fantasmes del passat (el de Berna i el de Sevilla) i va néixer l'esperit guanyador. Johann Cruyff els va dir als seus homes al vestidor: «No ha sigut fàcil arribar fins aquí. Heu hagut de lluitar i patir. Sortiu al camp i disfruteu». I el dream team (que només tenia dos jugadors del planter, Guardiola i Ferrer) va derrotar la Sampdoria dels il·lustres Cerezo, Vialli i Mancini. Els culers esperem que el pròxim 28 de maig l'equip torni a l'escenari del renaixement. Ja ho saben, el Pep team ens en deu una.

El sorteig convida a somiar. El nostre grup és assequible malgrat la presència del malèfic Rubin Kazan (l'Hèrcules de l'any passat) i del seu inquietant entrenador sempre enganxat a un rosari. Si ens agafem els sis partits de la lligueta amb un mínim de serietat estarem a vuitens de final.

També m'anima que els nostres rivals més desagradables, el Reial Madrid i l'Inter, hagin caigut en els grups de la mort. M'exciten diverses fantasies. Per exemple, que el Milan guanyi el Madrid amb gols d'Ibrahimovic, Ronaldinho i Robinho. Seria apoteòsic. I que l'Inter, que jugarà contra el Tottenham, el Twente i el Werder Bremen, quedi en tercer lloc i se'n vagi directe a l'Europa League. Per cert, que l'exequip de José Mourinho (ara en mans de Rafa Benítez) va perdre la Supercopa d'Europa i ja no podran igualar el rècord del Barça. Ha estat un cop molt dolorós per a tots els madridistes que volien minimitzar l'èxit de les sis copes.

el barcelonisme ho té clar: «¡Volem la quarta!». Els culers del segle XXI som optimistes i ambiciosos. L'eminent doctor Cruyff va eradicar de les nostres ments el pessimisme patològic. El seu deixeble més avançat, el filòsof Guardiola, ha fet un pas més i amb un tractament de xoc (vuit copes en dos anys) ha aconseguit que visquem en un estat de felicitat permanent sense necessitat de substàncies psicòtropes.

Vam començar la nova temporada amb la moral pels núvols (la inexplicable derrota de dissabte no compta, ¿oi?). En set mesos hem guanyat dos campionats del món (el Mundial de clubs i el de seleccions), el record del 2-6 ens segueix acompanyant, el planter brilla i el club respira calma institucional. Especialment emotiva va ser la nit del Gamper. ¿Qui deia que el Barça no sap acomiadar amb elegància els seus jugadors i dirigents? Rosell i Laporta van compartir foto i Ronaldinho, un altre heroi d'aquest happy Barça contemporani, va ser aclamat per tots els socis. Un pitet, si us plau.

I perquè la festa pugui ser completa el Millonarios de Madrid ha estat dos anys en blanc i sembla que segueix navegant sense rumb. Alguns seguidors ja xiulen l'equip i la premsa merengue qüestiona Mourinho. Sensacional. Amb tantes alegries ha estat més fàcil pair els últims contratemps: el fitxatge frustrat de Cesc, el cas Ibra i els números vermells.

demà comença el camí a Wembley amb un Barça-Pana­thinaikos (que, la veritat, em sona més a bàsquet que a futbol). No és el partit més atractiu de l'any, però des de fa unes hores noto un pessigolleig a l'estómac. Estic una mica nerviós. Però només una mica, que si no Guardiola s'enfada amb mi. Per relaxar-me ballaré al menjador Ara ja som campions! i els nous èxits culers: Viva la vida, de Coldplay, i Human, de The Killers. De Wembley a Wembley. Tan lluny, tan a prop. ¡Volem la quarta!

Notícies relacionades

Alves diu que hi haurà reacció a la Champions

El Pep és Google, 'Mou' és Apple

*Autor de les novel·les culers Blai Grana i Sí, sí, sí. Hem guanyat a

París.