El Pakistan, ¿el quart front?

Després de la tragèdia per les inundacions que afecten diversos milions de pakistanesos en pot venir una altra de més transcendental i cruenta: una guerra civil en què part del país es declari independent. La inestabilitat és contagiosa. No és la primera vegada que un Estat importa els terratrèmols socials i polítics dels seus veïns.

És prou coneguda la influència del Pakistan en l'actual conflicte afganès. Fa més d'una dècada que ja va recolzar obertament el règim talibà enfront de l'ocupació russa. Avui, jugant amb cartes marcades o, més ben dit, encenent una espelma a Déu i una altra al diable, continua el joc. La seva situació d'Estat tap entre l'Afganistan i l'Índia, zona de trànsit per a l'alimentació del conflicte des del mar de l'Aràbia al sud i frontera indeterminada i aleatòriament permeable al nord, pot perdre la partida per afers interns si no sap donar resposta adequada a les conseqüències del desastre natural. Sempre apareixerà l'Índia darrere del teló. Massa encreuaments d'ètnies i religions, massa conques hidrològiques comunes, massa guerres des de la independència entre les dues potències amb capacitat nuclear, per mantenir-se neutral. I no es pot predir del cert si les potències que formen la ISAF veurien amb bons ulls una crisi interna que donés feina suficient als seus serveis d'intel·ligència i als seus polítics per no interferir en les operacions afganeses. D'entrada, qualsevol esforç humanitari de la ISAF serà més que rendible, i no només pel fet d'ajudar unes poblacions castigades per l'aigua. ¿S'imaginen com reaccionaria el món musulmà si la coalició internacional suspengués algunes operacions a l'Afganistan per bolcar-se totalment en ajuda del poble pakistanès?

Repassem la història, abans d'extreure'n conclusions. Seguint una constant, l'antiga colònia britànica de l'Índia que amb tant d'esforç va contribuir a la victòria aliada en la segona guerra mundial, va aconseguir la independència el 1947 (l'Índia i el Pakistan) i el 1948 (Ceilan). En l'intent d'encaixar ètnies i religions, i a costa del sacrifici de quatre milions de desplaçats, l'imperi es va esqueixar en tres parts. La central, ocupada per l'Índia; dues franges separades 1.600 quilòmetres, a l'orient i a ponent, van constituir el Pakistan, i l'illa de Ceilan, des de 1972 anomenada Sri Lanka, al sud-est de la gran península de l'Hindustan.

La franja oriental del Pakistan, el ric país del Ganges, no va resistir el disseny, ni la distància física dels òrgans de poder pakistanesos situats a la part occidental. El detonant va ser un fort cicló que va devastar la seva costa el 1970. Islamabad, la capital pakistanesa, no va poder o no va saber donar resposta a aquella tragèdia, que va deixar mig milió de morts i va desplaçar 10 milions d'habitants. Va començar llavors una sagnant guerra civil que va costar milers de vides. No es pot dir que l'Índia estigués absent d'aquell conflicte i no inclinés la balança a favor dels independentistes. Estem parlant de l'emancipada Bangla Desh, setè país més poblat del món, amb una inconcebible densitat de població, ben situada avui econòmicament entre els onze pròxims països emergents.

El fenomen de l'escissió es podria reproduir ara després de les desastroses inundacions al Balutxistan. La regió, situada al sud del Pakistan, de 347.000 quilòmetres quadrats, habitada per una mica més de set milions d'habitants, no només limita amb el Panjab, la regió dels cinc rius i el Sind afganesos, sinó que alberga una important porta d'entrada del corrent que alimenta el conflicte afganès des del port de Gwadar, construït amb ajuda xinesa a l'àmplia badia pròxima a la frontera amb l'Iran.

El fenomen de l'escissió es podria reproduir ara en aquesta regió de cultura i ètnies molt diferenciades. Els estímuls podrien venir de les mateixes fonts que el van alimentar a Bangla Desh la dècada dels anys 70. Tot dependrà de la capacitat de resposta del Govern d'Islamabad i del seu poder per sol·licitar i canalitzar l'ajuda internacional.

Per descomptat, crec que és important no obrir un altre front de guerra -el quart- quan encara continua obert el del Caixmir entre el Pakistan i l'Índia, quan el d'Iraq és difícil de cauteritzar i quan el de l'Afganistan és en ple procés febril.

Però algú ha de preveure la infecció total de la regió. Encara que només sigui per preservar la vida d'una gent que han patit massa. Encara que només sigui -egoistament- per evitar que no vegin més futur que el d'enrolar-se a les files d'Al-Qaida o el de buscar la glòria del martiri fent esclatar cinc quilos de cinturó explosiu a qualsevol mercat de Bombai o de Londres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També ens afecten unes inundacions. I no només rentem la nostra consciència enviant-hi dos avions amb mantes i depuradores. Fa falta una contundent política europea que sàpiga veure la situació i les seves conseqüències. Ens hi juguem bastant més que tancar els ulls per no veure patir uns éssers humans intentant agafar-se desesperats al patí d'un helicòpter.

General.